288

 

LLibre

 

 

MI CASA ESTÁ DONDE ESTOY YO

Igiaba Scego

Traducció Blanca Gago

167 pàg.

La nostra narradora neix a l'exili, els pares viuen a Roma des del 1969, quan Somàlia pateix un cop d'estat que dona lloc a una gran diàspora.

A les primeres pàgines, ens presenta un germà, un nebot i un cosí:

"Cada una llevaba en el bolsillo una nacional occidental diferente. Sin embargo, llevábamos el dolor de la misma pérdida en el corazón. Llorábamos por una Somalia perdida por una guerra que nos costaba entender." pàg. 15

El cosí a Helsinki, ha experimentat l'odi en la pròpia pell, l'han denigrat, l'han assenyalat, una societat tan políticament correcta, que esborra les manifestacions xenòfobes de les parets, amb tal rapidesa que es pot dubtar d'haver-les vist, no ho té tan fàcil quan es marca una persona.

El vincle de l'autora amb la família és molt important, els seus han protagonitzat moments importants de la història, un avi, que va fer d'intèrpret, el pare que va viure la política amb un grau compromís personal que el va dur a lluitar per la llibertat del seu país, la mare del tot idealitzada, una dona que no sap escriure i que per a ella representa un puntal en tots els sentits, fins i tot davant del procés creatiu dels seus llibres, quan es troba en un moment difícil, va al costat de la mare, li llegeix el fragment que se li resisteix i la seva actitud, la mà que li acarona l'espatlla l'omple de pau i la porta a sortir del tràngol.

Hi ha trets de la cultura somali, que quedaran amb nosaltres, els rituals del part:

"Cada recién nacido recibe el abrazo de mil manos distintas. Pese a todas las dificultades de la guerra y la inmigración, eso aún previve entre los somalíes. Un hijo nunca es un asunto privado." pàg. 60

La seva pàtria és Somàlia, la terra dels seus, Roma és la seva ciutat, ens presenta els llocs que transita; sempre d'un continent a l'altre, l'Àfrica dels seus i el lloc on va nèixer, el lloc on en aquest moment té casa seva; l'han fet forta i li han donat identitat els familiars que no ha conegut, conserva a la memòria una fotografia de l'avi i un oncle:

"... sus ojos mirándome fijamente han significado, para mí, el mayor acto de amor posible." pàg. 77

Ens parla de la seva infància i adolescència, totes les dificultats a les quals porta el trànsit d'un estat a l'altre, agreujades pel fet de formar part d'una minoria de pell diferent; moments en els quals la família pateix problemes greus per subsistir, la mare es veu abocada a demanar a Càritas, estan envoltades de dones que havien viscut moments millors i que ara conserven la dignitat en el posat i la mirada, malgrat que ho han perdut tot:

"... no se sienten humilladas por pedir ayuda, hija mía. No hay nada malo en lo que estamos haciendo." pàg. 121

Coneixem la Roma actual, que té paral·lelismes amb totes les capitals i ciutats grans d'Europa, la convivència amb els migrants, que no sempre resulta còmoda als que els consideren un "inconvenient", trenquen la seva "estètica".

La nostra narradora es va haver de defensar de l'insult sistemàtic d'un professor, respecte al color de la seva pell.

Ens parla dels locutoris "los ruinosos locutorios de Occidente", on va anar per enviar diners el dia que va morir la tia que havia criat a la seva mare a Somàlia:

"Aquel dia, mi llanto se midió en euros con un cambio muy adverso." pàg. 135

A Igiaba l'han salvat les històries de la família, els contes ancestrals i els records de la infància, les vicissituds i alegries dels seus. Els editors ens diuen a la coberta:

"La palabra configura entonces una topografia interior que restituye la pérdida y da sentido a la búsqueda de una casa propia de una identidad."

Una reflexió que queda amb nosaltres i ens ajuda a entendre, un poc millor, el món que ens acull.

287

 

LLIBRE

 

 

 

 

QUAN EL TURISME ENS CANVIÀ LA VIDA

Joan Rigo Bonet

Pròleg Antoni Janer Torrens

294 pàgs.

Aquest llibre ve precedit de dues edicions de Els de Cabrera i Jeroni de Cabrera. La vida en una maleta, l'autor ens va parlar dels seus, de la vida abans i durant la Guerra Civil i la repressió que van viure a la postguerra.

Ara és ell que pren protagonisme, va néixer a l'Alqueria Blanca, Santanyi l'any 1950, fill de pagesos, el seu destí natural era seguir la petja dels pares com aquests ho havien fet respecte a les generacions anteriors, amb pocs canvis determinants; una infància feliç, un nin envoltat de natura i estimat; un dia el mossèn va demanar-li si volia anar a estudi, sense dubtar, va dir que si, l'única possibilitat per una família amb pocs mitjans era el seminari, suposava una despesa, però en Joan, va tenir la responsabilitat i la capacitat d'aconseguir cada any una beca per ajudar a l'esforç que la família havia de fer.

La fe aviat va trontollar, pero no les ganes d'aprendre, els cinc anys de llatí i tres de grec en el seminari seràn determinants en la seva formació.

Mentre, els seus pares deixen la pagesia i s'instal·len a Ciutat, obren un petit negoci, bar i queviures.

Supera unes oposicions que li permeten l'entrada a la Sapiència "un oasi de democràcia" és admés a la institució a desset anys, un any abans del que diuen els reglaments, la relació amb els companys satisfactòria, el nivell acadèmic també, tot plegat no el porten a la vocació pel sacerdoci, si al gaudi d'adquirir coneixements; diexa la Sapiència, fa el preuniversitari i ajuda els pares en el petit negoci; el primer pas vindrà de la mà d'un client que li ofereix feina a una agència de viatges. Autodidacte en l'estudi de les llengües, paral·lelament, comença a triar les seves lectures, client de la llibreria Logos, es deixa assessorar pel llibreter, llegeix amb el mètode que emprarà en tot el que fa a l'esforç intel·lectual, un rigor extrem.

Sap el que vol: conèixer altres horitzons, una possibilitat és formar part del sector del turisme, va aprofundint en el coneixement d'alemany, inclou l'anglès; quan va triar marxar tenia un bon lloc de feina, els canvis per l'impuls del turisme començaven i Mallorca era un dels indrets més visitats. Parteix sense la seguretat d'un contracte laboral, Nekermann, l'operador turístic que va coneixer a l'agència de viatges de Palma, li proporciona les primeres feines, inicia una formació contínua.

Ens explica els inicis de Nekermann, un personatge que ho sabia vendre tot, des de roba o parament de la llar a viatges quan va ser un negoci pròsper, el lema és "Neckermann ho fa possible".

Comença el seu periple, Costa Brava, Canàries, Costa Blanca, Bangkok, Singapor, Hon Kong, Cuba, Eivissa, Menorca... estades a Alemanya, ascensos dins l'empresa, vivències, infinites coneixences, personatges que han quedat a la seva retina i que ens descriu amb traç segur, sap mirar les persones.

La societat fa grans canvis, moments fonamentals a la història del país, els va viure des de fora; té la necessitat de tornar, han passat vint anys, s'instal·la de nou a Palma, gaudeix de la família, dels amics... continua treballant en el sector que domina, mentre el món evoluciona en altres direccions, quan ell acaba la seva vida laboral, no serveixen els mateixos patrons pel que fa al negoci del turisme, la globalització, les possibilitats de cada persona amb accés a les xarxes fa innecessàries les figures dels guies i les agències de viatges.

En aquest volum comptem amb un pròleg, imprescindible, Antoni Janer Torrens ens parla de Thomas Cook (1808-1892) pioner dels viatges organitzats a l'abast de tothom, i analitza les circumstàncies que van fer possible l'obertura d'Espanya al turisme després de la Guerra Civil.

El testimoni, farcit d'anècdotes, d'una persona que treballant, va saber ser viatger, va saber copsar i aprofundir en les característiques dels llocs que el van acollir, es va divertir, va fer amics i li hem d'agrair que ens ho faci arribar, perquè el període que descriu ens va canviar la vida a tots. Una recomanació del tot segura.

286

 

llibre

 

 

UN MES AL CAMP

J.L.Carr

Traducció Dolors Udina

204 pàgs.

J.L. Carr, (1912-1994), Un mes al camp, (1980)

"N'estic fent un gra massa? Potser sí, però hi ha moments en què la terra i l'home són u, en què el pols de la vida batega amb força, en què la vida desborda promeses i el futur s'estén confiadament davant nostre com un camí cap als turons. Bé, jo era jove..." pàg. 154

Tom Birkin, rememora, cinquanta anys després, quan l'any 1920, després de patir la guerra des del camp de batalla, té la possibilitat de viure unes setmanes als idíl·lics paratges de Yorkshire, és restaurador i rep l'encàrrec de fer visible un mural medieval que el temps i les capes de pintura han esborrat, s'instal·la al campanari de l'església i treballa dalt d'unes bastides.

Al prat que envolta l'església ha plantat la seva tenda l'arqueòleg que han contractat per cercar unes tombes, Moon, un home vital i cordial, també supervivent del drama bèl·lic, aviat descobreixen entre ells les nafres que els acompanyen; el restaurador, té un tic i dificultats a l'hora d'expressar-se, l'arqueòleg pateix unes crisis quan, de nit, es tanca a la seva tenda que només Birkin, descobrirà des del campanar.

La placidesa de la vida al camp, l'harmonia de les famílies i els seus rituals, l'enfrontament amb el pastor de l'església, que pateix per la fragilitat de la fe dels seus feligresos i que no és en absolut partidari de la restauració que donarà vida a les pintures medievals, la relació del pastor amb la seva dona, entre aquesta dona i Birkin s'estableix un corrent de desig que no serà satisfet.

Birkin coneixerà el drama de l'arqueòleg, un heroi de guerra, un home condecorat per les seves valentes accions, també serà vexat i castigat, les seves febleses són de domini públic, sense demanar-li, un dia Moon, s'adreçarà a l'amic restaurador:

"El sexe és el veritable dimoni. No te pietat. Traeix la nostra virilitat, podreix la nostra integritat. No és, potser, l'infern de què preguntaves, Birkin?" pàg. 170

Els dos forasters s'acomiaden de l'indret que els ha acollit un estiu, Birkin torna amb la dona, ella l'havia deixat i ella va decidir tornar; Moon partirà lluny. Al llarg de l'estiu Birkin ha esborrat una mica el seu dolor, el tic i les dificultats d'expressió s'han suavitzat; el mal que la guerra ha deixat a Moon és més secret, no saben si tornarà a tenir un descans profund durant les nits o si, per contra, el fantasma dels mals sons ha quedat amb ell.

Un al·legat subtil i no exempt de profunditat contra la guerra, ens han mostrat el dolor que perdura en el temps i que trastorna les persones.

Un altre gran encert editorial, la nostra gratitud a la traductora que ha fet possible una lectura en la qual hem tingut la sensació que sempre ha triat la paraula justa. Una recomanació sense reserves.

285

 

llibre

 

 

 

 

 

LADY LUDLOW

Elizabeth Gaskell

Traducció Jesús Cuéllar Menezo

276 pàgs.

Elizabeth Gaskell, (1810-1865), Lady Ludlow, (1859)

La nostra narradora Margaret Dawson, ens parla de la seva joventut, quan va ser acollida per Lady Ludlow; aquesta tenia sota la seva custòdia noies joves a les que donava l'oportunitat d'una formació segons els seus principis; Margaret havia quedat òrfena de pare, tenia molts germans i la mare va demanar a Lady Ludlow, parenta llunyana, que l'acollis, la noia, de salut molt fràgil, passava el temps ajaguda, sempre a prop de la seva protectora, per tant, era del tot privilegiada, respecte a les altres noies que Lady Ludlow acollia, aquelles tenien obligacions i amb el temps el seu destí les feia anar cap a on havien de transcórrer les seves vides, Margaret Dawson va entendre com el millor dels privilegis els anys que la vida la va retenir al costat de la seva benefactora, una dona brillant en els seus discursos, sempre disposava d'un auditori que la recolzava de manera unànime, ella mantenia els seus principis inamovibles, refusava tot el que tingués a veure amb justícia social i igualtat, l'exemple de la Revolució Francesa donaven forces als seus arguments, el principi de tots els mals era que els éssers que ella considerava inferiors sabessin llegir i escriure:

"Mi señora rechazaba todo eso: según decia era nivelador i revolucionario." pàg. 25

Un nou pastor de l'església arriba als dominis de Lady Ludlow, aquest home té el propòsit d'alfabetitzar la població per mitjà de les escoles dominicals, i gosa exposar-ho a la gran propietària, ella s'ofèn per la franquesa que manifesta l'humil clergue, el qual gosa dir:

"Señora, si como pastor de esta parroquia, no debo tener miedo de decir lo que creo que es verdad a los pobres e inferiores, tampoco debo guardar silencio en presencia de ricos y nobles." pàg. 44

No està habituada a rebre aquestes respostes agosarades, per a ella la fidelitat ha de ser un instint de les classes inferiors; malgrat tot hi ha un fet que hauria de fer trontollar el seu orgull, les seves propietats estan hipotecades, el seu administrador pateix per aquest fet més que si es tractés de patrimoni propi, arriba a l'extrem de tenir en compte la precarietat de la fortuna que ha administrat tota la vida i quan fa testament dedica la part més important dels seus bens a intentar salvar el de Lady Ludlow.

Coneixem la senyoreta Galindo, un esperit lliure, algú del tot peculiar que fa la seva, guarda secrets i pren decisions al marge de les normes que Lady Ludlow imposa al seu "regne".

La gran obsessió de la nostra aristòcrata és la Revolució Francesa, el drama viscut per una família noble la porten a sentir-se autoritzada per argumentar el seu rebuig als principis d'igualtat entre les persones.

Lady Ludlow, ha d'assistir al final del seu darrer fill, després del període de dol, s'incorpora a la vida, els canvis no aturen, i ella en alguna mida comença a cedir... la nostra narradora l'anciana Margaret Dawson, ens apropa a la millor versió de la intransigent aristòcrata, al darrer moment, és una dona que en alguna mida aprèn a acceptar els canvis que la vida l'obliga a presenciar.

Elizabeth Gaskell, ens admira una vegada més, un traç perfecte dels personatges, sentit de l'humor, profunditat en els matisos, aquesta novel·la va aparèixer primer per entregues a la revista dirigida per Charles Dickens Household Words entre els mesos de juny i setembre de 1858, Gaskell és l'autora que va saber plasmar magistralment el seu present, i des del primer moment va arribar a un nombre important de lectors, som davant, una vegada més, d'una obra fonamental des del punt de vista històric i literàriament imprescindible.

284

 

llibre

 

 

 

EL SAFARI DELS BINSTEAD

Rachel Ingalls

Traducció Marta Hernández i Zahara Méndez

276 pàgs.

Rachel Ingalls, (1940-2019), El safari dels Binstead, (1983)

Els Binstead, amb prou feines cobreixen les aparences, ella ens és presentada com una mestressa de casa, del tot passiva i convencional, ell, professor universitari, els coneixem en un moment en el qual ell té l'oportunitat de viatjar a l'Àfrica per continuar una investigació iniciada per un col·lega, estudien els mites locals, més concretament el que fa referència a un lleó que té el poder de convertir-se en home, o a l'inrevés...

Els Binstead viuen a Nova Anglaterra, el primer desplaçament serà a Londres, on el professor es trobarà amb el col·lega amb el qual prepararan el viatge. El senyor Binstead, dona per fet que la seva esposa no l'acompanyarà, ella té molt d'interès a viure l'experiència de viatjar a Europa i Àfrica, ho pot fer perquè en el moment dels dubtes, ella rep una herència, que fa possible que viatgi amb el seu marit. Per a ell és una nosa, fa la seva, té aventures amb diferents dones des dels primers moments de casats, un cop a Londres no desaprofita les possibilitats de disbauxa, ignora la seva dona, segueix la forma de vida que tenien a casa; la senyora Binstead, Millie, no perd el temps, volta per la ciutat, va al teatre, a concerts, fa un canvi d'imatge, mentre assisteix a la disbauxa de les "eminències" que l'ignoren.

Arriben al país centreafricà, fan coneixences, la senyora Binstead, Millie, és cada vegada més popular i estimada entre les persones amb les quals està previst que passin el temps que ell necessiti per a dur a terme les seves investigacions; la Millie aprèn a dibuixar, ho fa a un bon nivell, la quotidianitat la té del tot fascinada. Ell es mostra, com sempre, desapassionat, la menysprea com ho ha fet sempre.

Sabem que ella ha tingut des del primer moment del matrimoni una cuirassa que l'ha salvat, ha tingut sempre conscient de les infidelitats i gràcies a una independència de criteri i una capacitat extraordinària ha pogut salvar-se en un matrimoni que mai ha viscut moments d'un convivència acceptable, ella íntimament l'ha ignorat sempre, ha acceptat no tenir fills, no podien néixer d'una relació tan precària; la Millie viu el cas de la seva germana que s'omple de criatures sense consciència del que representa portar éssers al món, ho fa des de la més profunda soledat i angoixa.

Hi ha un moment que parlen d'una dona víctima d'una malaltia nerviosa, la Millie ens dirà:

"... Les persones no són totes iguals. I parlant com a dona que ha lluitat molts anys amb una crisi nerviosa induïda, soc una mica sensible en aquest tema." pàg. 134

"Crisi nerviosa induïda" quina expressió més perfecta, a ella no van aconseguir destruir-la, va ser capaç de mantenir el seu equilibri obviant l'altre, tenint cura de la seva integritat i relativitzant les agrEssions.

A l'Àfrica la Millie coneix l'amor, la plenitud, pren la decisió de deixar el marit.

Esdevé una tragèdia, maten a l'home amb el qual Millie volia refer la seva vida, això és motiu que ens parlin de negocis bruts, per cobdícia, davant la riquesa sense explotar... Hi ha un lleó que, com el cas del mite que estudia en Binstead, és totalment especial, imprevisible... aquest lleó, sembla obsedit amb la Millie, s'acosta al campament, els caçadors estan pendents... A la fi, quan ella viu la desesperació per la mort de l'amant, malgrat estar envoltada de caçadors armats, el lleó és més ràpid, la mata i fuig.

El marit no volia el divorci, ella estava embarassada... un cop morta, com sempre, el professor farà una versió dels fets que la desqualifica i el posa a ell en la posició de "savi" fa uns raonaments del tot fora de lloc, només a ell el complauen, però, com sempre, l'ajuden a mantenir el seu lloc al món:

"El va veure abans que jo -va pensar- i se li va tirar al davant per salvar-me. Sí que m'estimava. No m'hauria pas deixat, tot plegat només era per l'experiència nova i pertorbadora de tenir una criatura i prou; com les depressions que tenia abans, que devien ser per les hormones o una cosa per l'estil." pàg. 252

Hem conegut una dona excepcional, algú amb capacitat per sobreviure al maltractament psicològic, algú que la vida porta a conviure amb un ésser mediocre a qui la posició que ocupa al món el duu a tenir el miratge de veure's com un intel·lectual, quan és un personatge del tot disminuït que només té possibilitats de sobreviure entre iguals. Ella és un ésser molt superior amb capacitat per pensar, per estar sola, per lluitar, per fer amistats, sap reconèixer l'essència de les persones que la vida posa al seu camí.

Una autora excepcional, hem conegut uns perfils humans que queden amb nosaltres i ens ajuden a entendre el món. Una recomanació del tot segura.

283

 

LLIBRE

 

 

 

GLIFF

Ali Smith

Traducció Dolors Udina

234 pàgs.

"...som davant d'un clàssic, les paraules són l'eina que esmicola "el mal" i apel·len allò millor que es pot trobar en les persones.

Una distopia en forma de faula, que té les característiques d'un clàssic, d'un llibre imprescindible que ens duu a una reflexió del tot necessària, un ús del llenguatge que ens fascina i ens porta a fer nostre el text des del primer moment. Dues nenes, són expulsades d'un món on les diferències són cada vegada més grans i determinants, un món on s'exclou els que no encaixen, tot passa molt ràpidament, aquestes nenes, han tingut una mare que les ha ensenyat a pensar, han après a fer un ús del llenguatge molt més enllà del que preveuen els que controlen el sistema, d'una manera natural, les protagonistes, tenen eines que les fan fortes, invencibles.

La nostra narradora recorda unes paraules de la seva mare:

"Per què ens fan sentir transitoris, com si volguessin que ens rendíssim?"

Aquesta mare que sempre les encoratjava:

"Perquè tu ets versàtil, ja tens totes les possibilitats. Això és un regal de Déu, saps? Tu faràs les coses millor, millor que nosaltres. Tots vosaltres ho fareu millor. Ho heu de fer. Algú ho ha de fer."

Coneixem termes com "superalimits" vehicles per delimitar, amb pintura vermella, els edificis a eliminar, o "l'educador" que és el rellotge que porten els nens.

També una manera de nomenar les persones que no encaixen "els no verificables".

Assistim a una conversa entre les dues germanes, diu la Bri a la Rosa:

"De vegades penso que ets una persona molt gran i molt sàvia disfressada de tu, vaig dir.

Gràcies, va dir.

I de vegades, vaig dir, penso que ets la persona més verda i més jove que es pot arribar a conèixer.

Jo soc tots els meus jos, va dir. Soc completa."

El punt àlgid de l'horror i de la coherència del relat el trobem a la pàg. 206 quan ens descriuen un país governat per un tirà, i com aquest esdevé la víctima dels seus actes.

Som davant d'un relat perfecte, ens descriu sense embuts l'horror, el mal no té consistència, sí la força de la veritat i de l'amor, tanquem el llibre amb una esperança que ens omple de forces. Una autora que ja té la fidelitat de molts lectors, a partir d'aquest llibre no la poden deixar de recomanar, de compartir, som davant d'un clàssic, les paraules són l'eina que esmicola "el mal" i apel·len allò millor que es pot trobar en les persones.

282

 

llibre

 

 

 

EL DIABLO

Marina Tsvietáieva

Traducció Selma Ancira

67 pàgs.

Marina Tsvietàieva, (1892-1941) El diablo, (1935)

"De ti, que eres el mal, la sociedad no ha hecho mal uso."

Marina Tsevietàieva, des del seu exili a França rememora la infància, en aquesta mateixa col·lecció i de la mà de la traductora Selma Ancira, ens ha arribat Mi Pushkin, Mi madre y la música i Mi padre y su museo, ara ens acosta al món més íntim, els somnis, l'immaterial; a l'habitació de la germana gran, Valeria, el lloc dels llibres prohibits, allà sempre es trobarà amb la presència del diable, una experiència que no pot compartir, tampoc les lectures:

"En la habitación de Valeria, antes de cumplir los siete años, a escondidas, a trompicones, con el ojo y la oreja atentos a mamá. leí Eugene Onieguin, Mazeppa, Ondina, La dama campesina, Los gitanos - y la primera novela de mi vida Anaïs.En su habitación estaba el amor , vivía - el amor,-..."

A casa, invocaven el diable, quan perdien qualsevol cosa: "Diablo-diablo, juega y luego entrega" i allò que s'havia perdut apareixia, l'anell de la mare, les ulleres del pare...:

"Una sola cosa jamás me devolvió el diablo - a mi misma."

La confessió a l'església serveix de poc,

"Durante la confesión yo debo ser como todos"

"Ahí está el asunto, en que no me arrepiento de nada. En que son - ¡mis tinieblas congénitas!

Ens dirà que amb sacerdots i acadèmics, mai s'hi va entendre, ells amb la seva pompa no li feien sentir gens de respecte, Déu per a la nena de set anys representava la por, Déu l'imposat, el diable apareixia; les converses amb la mare eren un monòleg al qual la nena assistia des de la seva soledat.

Els poders executen en nom de Déu:

"De ti, que eres el mal, la sociedad no ha hecho mal uso."

Una lectura complexa, des de l'exili a quaranta-tres anys, vivint dificultats extremes, ens acosta a la nena que no ha deixat de viure dins seu, quedem atrapats, som davant d'un relat que ens ha captivat i al qual tornarem.

281

 

llibre

 

 

 

¿PER QUÈ ALGUNS HOMES ODIEN LES DONES?

Vivian Gornick

Traducció Miriam Cano

133 pàgs.

Vivian Gornick, porta a la literatura el més personal per arribar a reflexions universals. El present recull d'articles, la majoria publicats el 1978 on ens parla de literatura i feminisme; autors i misogínia, Miller, Mailer, Roth... fa una comparació amb clàssics Hardy Stendhal o Lawrence:

"... Quan penso amb les dones de Hardy, Stendhal o Lawrence, em fa vergonya la mesquinesa i la covardia emocional dels millors escriptors masculins nord-americans.

... De les pors dels nord-americans en surt molta intel·ligència , però poca saviesa i, cada cop més, una incapacitat de fer madurar l'obra, de dir-nos alguna cosa sobre el nostre món." pàg. 101

Ens porta a la relectura, llibres que no han perdut vigència Mavis Gallant, Kate Chopin, Joan Didion...

Acaba un dels seus articles amb una sentència:

"El que sempre ha marcat la "ficció femenina" és la capitulació davant la por en lloc d'una representació noble de la lluita per vèncer-la." pàg. 130

Jutjada per comportar-se com un home (1978), un fet terrible que porta a la mort a una jove jutjada per fer allò que en un home forma part de la cultura arreu del món, una dona de poc més de trenta anys s'enamora d'un jove de disset, té la pretensió de poder-ho fer públic, la reacció és brutal, és jutjada, el pas següent, inhabilitar-la com a professora, les lleis recolzen els seus botxins, tot es precipita de tal manera que la dona es lleva la vida; el més esgarrifós és que no ha perdut vigència.

El grup de lectura, 2004 ens presenta un grup que fa més de deu anys que es troben.

"Entre nosaltres, el desacord és un estimulant, no un depressor: en punt de vista oposat contra el qual la teva pròpia defensa et retorna més de tu mateixa del que tenies abans." pàg 9

La perruqueria d'en Bobby, (2004), el perruquer no dona cites, les clientes s'adrecen a un pis, on seuran, per un temps indefinit, fins que sigui el seu torn, sempre pendents de la conversa que en Bobby manté amb la dona a la qual està atenent, res ens sap més greu que no conèixer a cap Bobby al qual deixar fer el que trobi amb els nostres cabells mentre assistim a la seva possada en escena amb cada clienta, ens diran del perruquer:

"Els ulls li brillaven, se li dibuixava un somriure als llavis i movia el cap endavant i endarrere, seguint les intervencions, com si assistís a un gran espectacle reservat només als privilegiats." pàg 22

Explicar, compartir les històries, comunicar-nos... ens porta a un equilibri difícil d'assolir des de l'aïllament de les persones, un aïllament que cada vegada més és un parany que forma part de la comunicació actual.

Una vegada més la saviesa de l'autora ens porta a la reflexió, l'escoltem i ens acompanya com ho fan les persones amb les quals aconseguim el nivell òptim de comunicació.

280

 

llibre

 

 

DESAPARICIÓN INQUIETANTE DE UNA

MUJER DE CINCUENTA Y SEIS AÑOS

Anne Plantagenet

Traducción Juan Vivanco

113 pàgs.

"Escribir es luchar contra el olvido; con mi libro intento darle un nuevo rostro y devolverle su nombre a una mujer que fue borrada".

Letizia Storti

11 de abril de 1966 - 31 de mayo de 2022

Ens presenten a Letizia Storti, filla d'immigrants italians a França, ella va néixer a Agen, la localitat que va acollir els pares, d'ell té el record d'una persona de caràcter difícil, recorda a la mare amb tendresa, una dona que mai va saber-se expressar en francès, era coixa, i aquests dos fets eren motiu de befa, començant per una professora de Letizia, una dona profundament xenòfoba; des dels catorze anys va treballar amb els pares a una granja, va assistir a classes fins als disset, no va ser bona alumna; va estudiar per ser auxiliar administrativa, això ja va representar una frustració per a Letizia, li hauria agradat aprendre llengües estrangeres, ser intèrpret, però el seu destí la va portar als laboratoris UPSA, principal font d'ocupació dels habitants de la regió, els laboratoris farmacèutics UPSA, van començar sent una empresa familiar creada el 1935, al segle XXI passa a mans d'empresaris dels EEUU i més tard van ser venuts a japonesos. Letizia, així que va tenir un contracte laboral, que li donava seguretat, es va començar a implicar en la lluita sindical, molt eficient, i amb un compromís profund, basat, potser, en la injustícia que van patir les generacions que la van precedir. Té un fill que ha trencat els motlles de la precarietat, és arquitecte, viu a Marsella.

Les estratègies que porten a la pèrdua de drets canvien constantment i s'apliquen en totes les circumstàncies, cada vegada és més difícil la lluita sindical, cada vegada és més difícil que els obrers tinguin consciència de classe, tot és opac, els marges es difuminen, els empresaris i els governs fan girs de regressió pel que fa a drets laborals.

Han seleccionat a Letizia, juntament amb altres treballadors, per una pel·lícula on només hi haurà un actor professional, porten al cinema un fet real, la lluita d'uns treballadors per evitar un acomiadament massiu; el film és guardonat, Letizia, viu moments d'absoluta plenitud, s'estableix una relació òptima amb el director i amb una escriptora present, com observadora, durant el rodatge.

Letizia, té un accident domèstic que la incapacita per la tasca que duia a terme al laboratori, com que la política de l'empresa, és propiciar els acomiadaments voluntaris, no se li facilita un altre lloc de treball, comença a patir un regitzell d'humiliacions i d'injustícies, dins la seva perplexitat davant la realitat en què es troba, ens dirà:

"Acaba de darse cuenta de que en Force Ouvrière no tenía amigos, de que su personalidad molestaba, incluso el hecho de que hubiera participado en una película, de que fuera al Festival de Cannes, había despertado envidia. Se lo hicieron pagar." pàg. 77

Es viuen episodis en els quals la inestabilitat psíquica porta a molts treballadors a situacions límit, s'han donat intens de suïcidi, i en algun cas s'han consumat, Letizia, en un moment de desesperació, es llença al vuit des de l'alçada d'un tercer pis, sobreviu, però les conseqüències són terribles, acabarà en una clínica per malalts mentals a Marsella; demana permís per sortir dues hores... ja no tornarà... el seu cas ocuparà un espai a la premsa... "Una dona desapareguda...", no té explicació que no la localitzin, a la fi la troben a pocs metres de la clínica, en un racó on fa dies que ha perdut la vida.

Els empresaris japonesos es volen desfer de responsabilitats, no poden consentir que es relacioni el final de la dona amb els protocols que han seguit contra ella. El fill lluitarà am

279

 

romanza sin palabras

 

 

ROMANZA SIN PALABRAS

Sofia Tolstaia

Traducció Fernando Otero Macias

171 pàgs.

Sofia Tolstaia, (1849-1919), Romanza sin palabras, (1895-1900), primera edició 2010.

Traducció al castellà ed. Xordica 2023

L'autora s'inspira en fets biogràfics, va patir una terrible depressió causada per la mort del fill petit el febrer de 1895, tenia sis anys; aquest mateix any els va visitar a Yásnia Poliana el pianista i compositor Serguéi Ivánovich Tanéiev, que va servir de model per a Ivan Ilich de la ficció, Sofia Tolstaia va trobar consol en la música i en l'amistat amb el compositor i intèrpret. La reacció de Tolstoi davant aquesta relació d'admiració i amistat, que esdevindria passió en el cor de Sofia, va ser del tot desproporcionada, va posar en evidència els instints més primaris de l'escriptor.

A la ficció ens trobem amb un marit que no comparteix amb la dona la fascinació i sensibilitat per la música, ens presenten un home bo que l'estima, un home obsedit per l'agricultura i la jardineria, no són la seva ocupació principal, treballa a una companyia d'assegurances, però sí la seva passió.

La nostra protagonista Sasha, ha de fer front al dol per la mort de la mare, està sumida en el desconsol, li costa trobar la sortida, té un fill, té recursos intel·lectuals, però res li és suficient per seguir el seu camí, l'absència de la mare la paralitza. Durant unes vacances, coneix un compositor i intèrpret, ocupa, amb el seu servent, la casa veïna, la música farà el miracle de tornar la vida a Sasha, en la seva eufòria viu el miratge de l'enamorament, ell l'estima com amiga, ella no veu la manera de conviure amb la passió que ell li desperta, sent que ha conegut l'amor veritable:

"El amor verdadero, bueno y fuerte, nace siempre del mundo de la abstracción, y solo después se traslada al dominio de la pasión." pàg. 107

Aquí trobem la frustració de l'autora, que es va veure abocada al matrimoni sense preàmbuls.

En la seva desesperació cerca sortir del caos per mitjà de la medicina, ella mateixa es presenta a una clínica de malalties nervioses, demanant que la curin; té fé, per tant, també visita monestirs i cerca la pau per mitja del misticisme...

L'amic músic viu la seva glòria, la simfonia que va néixer quan compartien els dies de vacances, té un èxit decisiu a la vida del compositor, viatja arreu del país, és autor d'una manual per a músics que també serà part del seu legat. Sasha no entén que ella no pugui compartir aquesta felicitat, creia que tenia un lloc en el procés creatiu del compositor.

"La romanza de su amor a Iván Ilich había sido cantada hasta el final sin palabras y eso habia destruido su vida."

Sofia Tolstaia, va sobreviure al seu marit, no sabem si aquesta dona hagués tingut un lloc a la història pels seus propis mèrits, tampoc sabem fins a quin punt s'hagués ressentit l'obra de Tolstoi sense el gran ajut que va rebre de la persona que li va dedicar la vida.

Una novel·la que va trigar més de cent anys a ser editada. La nostra gratitud a ed. Xordica, per fer possible la lectura.

278

 

llibre

 

 

 

LA INTRUSA.

Retrat íntim de Gala Dalí

Monika Zgustova. 

141 pàgs. 

Monika Zgustova, ens ofereix una biografia de Gala, en la qual ens ajuda a aprofundir en un personatge, la dona que es va casar amb Salvador Dalí i que va ser del tot determinant en la vida del pintor, com abans havia estat important a la vida i l'obra del poeta Paul Élouard, el primer marit i pare de la seva única filla; i a la trajectòria del pintor Max Ernst. Ens parla dels primers anys a Moscou, la família, la seva fragilitat física i emocional, l'amistat amb Marina i Àssia Tsevetàieva.

Salvador Dalí, va viatjar a París, Joan Miró li va presentar al poeta i galerista Goemans, a través d'aquest va conèixer a Paul Élouard; Dalí, a qui relacionaven amb el poeta Garcia Lorca, i amb Luis Buñuel i l'obra del qual havia rebut la millor impressió, va convidar els nous amics a Cadaqués; Élouard va anar acompanyat de la seva dona, des del primer moment es va iniciar la relació que seria definitiva entre Salvador Dalí i la seva musa, marxant i companya de vida.

Dalí un personatge peculiar; durant un sopar a casa dels aristòcrates i col·leccionistes Noallis, que Miró li havia presentat, Gala va prendre decisions per fer possibles les aparicions en públic del seu marit:

"La timidesa, la vergonya, l'angoixa, el pànic del Salvador no li permetien parlar seriosament davant de molta gent, en canvi, li deixaven fer alguna pallassada i esdevenia tot un personatge surrealista. A partir d'ara, va dir-se la Gala, el Salvador podrà sortir en públic com un personatge surrealista." pàg. 94

Creat el personatge, van unir les seves capacitats per generar riquesa, van viure entre París, Nova York i Cadaqués, els anys quaranta van desembarcar al port de Barcelona, el seu espectacular Cadillac, blau fosc, que arribava dels Estats Units i amb el que es van dirigir a Figueres, on Dalí es va reconciliar amb el seu pare, els diners i la fama van actuar com un bàlsam.

Van viure en el seu món, ell li va regalar un castell perquè esdevingués la gran dama on la visitaria cada vegada que ella li fes arribar una invitació.

Van ser adeptes al règim de Franco, les seves excentricitats eren una llicència o passaport que obria totes les portes.

Una vegada més la nostra gratitud a Monika Zgustova, un treball de recerca brillant, ens ha acostat a un personatge enigmàtic i als fets històrics pels quals va transitar la seva vida.