Converses amb el traductor - Lucia Pietrelli

Avui conversarem amb Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984), escriptora, poetessa i traductora.

Les motivacions que us han dut a traduir

Vaig començar a traduir quasi sense plantejar-m'ho, de manera natural, quasi com una conseqüència lògica del fet de manejar més idiomes. Quan vaig estudiar castellà i després quan vaig aprendre català, no pensava dedicar-me a la traducció, el que em fascinava era conèixer més llengües, poder expressar-me jo mateixa a través de mons diferents (perquè cada llengua comporta un món, una cultura i uns matisos diferents). La traducció va venir després com un segon amor. Vaig triar autors (sobretot poetes) catalans i italians que m'agradaven particularment i vaig començar a posar-me a prova traduint-los. El cuquet de: “Com podria fer sonar això en italià o en català?”.

Reptes

El repte és constant a l'hora de traduir. Vaig començar amb alguns poemes de Blai Bonet, que vaig traduir a l'italià, per exemple, i amb poemes de Pierpaolo Pasolini i Alda Merini, al català. Traduir és un acte de responsabilitat molt gran. He de barrejar la responsabilitat amb la passió o no m'hi atreviria. Per això, la majoria de vegades trii (i és una sort quan passa) qui i què vull traduir, perquè així not l'amor també, i no només el pes de la responsabilitat.

L'ofici del traductor és d'un gran equilibrisme, és un fotut exercici d'equilibrisme en una corda molt fluixa. Hi ha un moviment espaciotemporal que no es pot obviar: el traductor du l'obra que tradueix a una altra cultura i també efectua un desplaçament en el temps. És brutal pensat així. I la veritat és que no sé on queda la 'traïció' del 'traduttore, traditore': qui traeix? El traductor fidel i literal que arriba a una còpia que desafina en la llengua d'arribada o el traductor que aconsegueix una traducció que pareix escrita directament en la llengua d'arribada, però que, per fer això, ha hagut de llimar i modificar alguns passatges del text? La pregunta és d'aquestes retòriques, perquè no té cap resposta tancada, diria jo... Per això dic que traduir és fer equilibrisme i cada vegada és un poc com si fos la primera: la corda canvia i a baix hi ha paisatges diferents contra els quals hi ha el perill d'estampar-se.

Personalment voldria donar les gràcies a tants i tants traductors per haver-me permès conèixer i llegir obres a les quals no hauria pogut accedir. En aquest sentit, és una feina meravellosa.

Una recomanació

'Ha anat així', de Natalia Ginzurb, en la traducció d'Alba Dedeu i publicat per Edicions de la Ela Geminada. Ginzburg és una clàssica italiana i en aquesta traducció al català manté intactes els dos encants de la seva manera d'escriure: senzillesa i agilitat que amaguen un fons molt tèrbol i ben amarg.

Traduccions meves

Obviant les traduccions de poemes solts que vaig fer i encara sovint faig per a revistes i recitals concrets, he traduït: 'Blues en setze', d'Stefano Benni (de l'italià al català, en col·laboració amb Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell); 'Parasceve', de Blai Bonet (del català al castellà, amb Pau Vadell); 'L'atles de micronacions', de Graziano Graziani (de l'italià al català), i 'La mel', de Tonino Guerra (del romanyol al català, amb Pau Vadell). Ara mateix estic traduint a l'italià 'L'imperi dels lleons', de Sebastià Bennasar, i amb Pau Vadell traduïm al castellà 'Mandràgora', de Josep Maria Llompart.