"Jugaban con serpientes" de Francisco Solano

Jugaban con serpientes

Francisco Solano

150 pàg.

12 €

Tenim a les mans una lectura sobre l’adulteri en la qual no es cau en cap parany; res no és previsible, ens sorprèn molt favorablement perquè presenta una manera de dir sobretot original.

Coneixem profundament els individus: El marit, la dona, l’amant i l’amiga de l’amant… Del marit sabem que

…”El matrimonio tenía para él la consistencia de un rango conseguido mediante oposición; se trataba, por tanto, de una plaza en propiedad” (pàg 29).

Aquest personatge enigmàtic, aquest home de qui ens diuen que es “dilueix”, fa la seva feina al despatx d’un notari de manera del tot eficient. És un home seriós i gris, un home carregat de manies i de rituals que omplen la seva vida. Com a marit, no té massa present la seva funció; va fer un tràmit que el va dur a un canvi que ell amb prou feines aprecia… El seu món és la paperassa i el llenguatge de l’àmbit que l’acull.

Passarà per aquest món sense deixar pistes que el donin a conèixer. És del tot desconcertant per al lector i no per això menys atractiu com a personatge: Un home subjugat per la prosa administrativa. Tot i ser “prescindible”, no deixem de tenir-lo present.

De l’amant, del tot enigmàtica, no en sabem res. És una dona amb capacitat de decidir, una dona amb actituds gens previsibles que ens desconcerta gratament, de nou no caiem en cap parany.

L’amiga, una dona que analitza amb rigor, implacable i brillant, oracle sempre que cal. El fet d’optar per l’amistat els ha salvat. No podia ser d’altra manera, són amics en el sentit més profund del terme.

L’amant ens diu de si mateix:

…”También soy un hombre borroso; como él, pertenezco al reino de los incompatibles” (pàg. 135).

Cau en paranys convencionals i fa papers que aviat el sorprenen a ell mateix. Potser aquestes quatre persones són tots “incompatibles”, però no “superflus”. Agraïm l’audàcia, el punt de vista diferent i enriquidor:

…”Pero esa deficiencia de la nitidez, ¿no se corresponde con una anomalía del mirar? ¿Vemos realmente o, antes de percibir la cosa, el ojo se apresura a identificarla?” (pàg. 143).

Quedem gratament “tocats”; tornarem a llegir aquest text, no ho podrem evitar. No cal dir que aquesta és, un cop més, una recomanació sense reserves.