Trenes tallades. Records d'una nena de Rússia.
Roser Roses
Pròleg i epíleg d’Helena Vidal
Va viure una infantesa feliç; va créixer amb salut i va pertànyer a una societat on els nens rebien una formació que els podia fer definitivament forts davant les adversitats. Gaudí d’un cos sa i un intel·lecte ben tractat.
L'any 1938 partí cap a Rússia, li volgueren estalviar el dolor de la vida en un país en guerra amb la certesa que el retorn seria imminent. No va ser possible l’any 1939 per a aquells que havien fugit a Mèxic o a Rússia. Va viure els privilegis de la formació i convivència en una societat idealitzada i va haver de patir les fatalitats d'una altra Guerra.
El dolor més terrible és tornar a la "pau" de la Barcelona dels vençuts, la por que duraria dècades, observar la transformació de les persones, el neguit permanent. Al principi dels anys 70 va visitar per primera vegada els Vidal, família amb qui havia coincidit a Rússia. Ni les parets de la llar els feien sentir segurs, va sentir que es malfiaven… "Quin significat tenia tot plegat i si valia la pena continuar lluitant...Qüestions que en un moment o altre es fa tothom, i que, aleshores, m'havia tocat fer-me a mi" (pàg 173).
Na Roser no sent que la seva fatalitat sigui única i això la fa excepcional. és una dona activa, culta, amb projectes i obligacions, amb una mirada serena, amb una pau i generositat admirables.
No hay comentarios:
Publicar un comentario