294

 

LLIBRE

 

 

EL MALENTÈS

Irène Némirovsky

Traducció Josep Maria Pinto

147 pàgs.

Irène Némirovsky, (1903-1942), El Malentès, (1926)

El primer que no podem deixar de tenir present és l'edat de l'autora, quan es va publicar aquesta primera novel·la, vint-i-tres anys, la capacitat d'anàlisi de la societat i dels diferents perfils humans que ens mostra ens sorpren i ens du a l'admiració.

La història d'un adulteri, ell, Yves, de qui ens diran:

"Com a fill i net de rics, d'ociosos, patia per la manca de comoditat, de despreocupació, com altres pateixen de gana, de fred." pàg. 19

Ha de treballar, i ho fa amb la pitjor actitud, no sap administra els diners, no té ambicions, Mosès, company de feina, un prototipus de jove jueu ric, gosarà dir-li:

"Estimat Harteloup, el que li falta a vostè és una gota, una goteta petita, de la nostra sang..." pàg. 87

De la Denise sabem que era:

"... nena viciada, filla única d'industrials rics, esposa consentida per un marit que guanyava molts diners..." pàg. 52

Aquesta noia, quan va ser el moment, no va decebre ningú, es va casar i va ser mare:

"... un veritable casament francès de conveniència i lògica, la maternitat..." pàg. 39

Podem afegir, l'avorriment, la falta d'interessos, abocada a una espiral de frivolitat, el joc de la seducció, les festes, cap control de les despeses, una peculiar intimitat amb el marit, la por extrema pel pas del temps i la pèrdua d'encant; l'amant era algú a qui s'aferrava, una necessitat tan vital com alenar, per això, quan les cites van perdent freqüència, aviat trobarà distracció al costat del cosí Jean Paul.

Un personatge interessantíssim és la senyora Franchevile, la mare de Denise, aquesta dona que encara es troba en un moment de plenitud, es preocupa per la filla quan veu que una follia d'amor la pot dur a la malaltia; es permet fer una observació, amb la qual la vol protegir:

"Havia après la lliçó de la vida que ensenya a donar molt poc i a exigir encara menys..." pàg.

Coneixem el que és un vespre de disbauxa, els diners volen i això representa un martiri per l'Yves, que ha de fer equilibris per sobreviure, amb l'aparença que creu que li correspon; el marit de Denise, sap que aquest home es troba en una situació difícil i es permet fer comentaris que posen de manifest que és un home sense mitjans.

Yves reacciona, ha arribat a l'extrem d'endeutar-se, té un amic, que li ha fet la proposta de negocis que el tornaran a dur a l'estabilitat econòmica que li permetrà viure com ho han fet tots els de la seva nissaga, abans els diners els haurà de guanyar, experimentar l'aventura de viure a l'estranger, fer ús de la intel·ligència i per sobre de tot, el farà fort saber que no està sol, té un amic que el recolza, que compta amb ell i a qui ha preocupat la inèrcia fatal la qual estava immers.

Irène Nemirovsky va arribar a França a setze anys, la seva família jueva fugia de la Revolució bolxevic, es va llicenciar en lletres a la Sorbona, i la seva carrera literària va començar de manera brillant, hem conegut una observadora impecable de la societat que la va acollir, una dona brillant que no va deixar d'escriure, la seva obra cada vegada va ser més reconeguda; malgrat tot, res no va salvar-la de l'antisemitisme, fou perseguida, arrestada, va morir a Auschwitz. Una part molt important de la seva obra va sobreviure a la tragèdia i pòstumament va ser publicada.

Som davant del retrat immillorable d'una societat, Némirovsky ha creat uns perfils humans que ens porten una anàlisi profunda de l'ésser humà, una recomanació del tot segura.

293

 

llibre

 

 

UNA LLUM SUBMERGIDA

Marc Cerdó

147 pàgs.

22-3-1974, Xesca Ensenyat, s'adreça al fill nounat:

"Serem savis, inventors. La felicitat no existeix, però jo la invento i tu m'ajudaràs." pàg, 17

Xesca Ensenyat té propòsits de mare quan dialoga amb el seu fill, una dona molt jove, vint-i-tres anys, una estudiant amb compromís polític a la qual la maternitat sobta, és una dona que està molt sola, que té un potencial creatiu imponent, però que sobreviu valent-se de mentides, té un món paral·lel, és brillant, la seva escriptura és impecable, però ella tria viaranys molt accidentats, tot sovint perd els papers, es baralla amb el món, genera caos i els bons propòsits que expressa al fill no es materialitzen en carícies i complicitats que és el que els fills han de menester per créixer. S'ha materialitzat el desig més profund de la mare, el fill ha esdevingut un intel·lectual, un home de lletres, un home que té la prioritat del coneixement, reivindica la figura de la mare, ha posat a l'abast dels lectors noves edicions de les novel·les Una altra vida i Babalusa, la medusa. Aquí trobem la força que poden arribar a tenir els desitjos més profunds i mai confessats, mare i fill units pel talent, per la capacitat de crear, mare i fill són escriptors.

Xesca Ensenyat, va conviure amb el seu canterano, aquest moble l'acompanya, ningú hi té accés, ho prohibeix amb la força i obstinació que ella empra de manera sistemàtica; un cop ha deixat aquest món, a cinquanta-set anys, el fill té a l'abast la documentació que conté el canterano, allà troba dietaris, cartes, retalls de premsa, obra d'artistes contemporanis amics, rebuts, correspondència amb editors, papers que tenien a veure amb denúncies que arribaven a jutjats per nimietats que ella feia créixer... tot això mesclat amb moments creatius brillants.

A la fi, el fill té la possibilitat del diàleg tants anys ajornat, el primer diàleg real amb la mare a partir del seu traspàs, i ens ofereix el seu treball, un procés creatiu de deu anys, de relació intensa amb el contingut del canterano, les converses de tota una vida iniciades prop dels quaranta anys, el fill ha sabut esperar, al fill, les adversitats l'han dut a créixer, la soledat, la infància carregada d'enigmes, de silencis:

"Hi ha silencis més devastadors que les paraules més punyents. La teva escriptura no sempre desvela veritats fondes...

...Redactes a la desesperada el full de vida d'un nounat des dels zero anys fins als divuit." pàg. 12

En Marc, un nin molt sol, particularment sensible al que l'envoltava, cercava tot allò que li amagaven, sap que Xesca Ensenyat no va tenir una bona relació amb la seva mare i idealitza a l'avi que va morir quan potser encara feia falta a la filla, aquesta dona a la qual s'havia d'estimar sense entendre, hi ha un moment que l'avi ens diu:

"-Ja que no tenim educació, com a mínim hauriem de procurar tenir un poc de seny. ¿No trobes que tinc raó, Pixedis? pàg. 76

En aquest papers de na Xesca Ensenyat, també trobem el retrat de l'època, els eufemismes per parlar dels tractaments amb electroxocs, ella, que va triar fer-se dir metgessa, sabia veure el dolor humà, la soletat dels altres, la malaltia.

Per dir-nos tot això, tenim la sensació que Marc Cerdó ha creat un gènere dintre de la novel·la, que tot ho acull, ell ens diu que hi ha precedents, nosaltres en la nostra eufòria de lectors fascinats ens felicitem pel "descobriment" d'aquesta manera de donar-nos a conèixer una biografia o bé una conversa amb la mare absent, un homenatge, a la mare a la qual sempre es cerquen raons per estimar.

Marc Cerdó, té el propòsit de rescatar l'obra de la mare, ell des de la serenitat i l'aplom, un home que sap dialogar i conviure, l'intel·lectual que la mare va desitjar, aquesta conversa ens acosta a tots dos, la dona que va deixar aquest món del tot contrariada va posar en mans del fill el seu patrimoni de paraules i aquest té la determinació, que la veu de Xesca Ensenyat doni llum a generacions futures.

Una recomanació del tot segura.

292