312

 

LLIBRE

 

COLOQUIO DE INVIERNO

Luis Landero

303 pàgs.

Luis Landero, (1948), Coloquio de inviernno 2026

Una tempesta de neu atrapa a un hotel de muntanya set persones, més els propietaris de l'allotjament, les circumstàncies els obliguen a conviure fins quan puguin reprendre els seus camins; aviat se senten còmodes i fan front al seu aïllament amb la millor predisposició, de manera natural, s'entretenen explicant aquella experiència que creuen que pot interessar a l'altre, aquella reflexió que mai no havien compartit, el record més ben guardat; som davant personatges que ens expliquen allò que van viure en primera persona o aquella vivència que els va portar al coneixement de l'altre: els nostres oradors, una llibretera, un ferroviari, un professor que ha ensenyat diverses matèries, una professora de filosofia, una llibretera, un metge, un periodista, un comandant de l'exèrcit, i la parella que regenta l'establiment.

En tots es denota l'enyor pel temps en què la tertúlia era habitual, temps en què les persones es comunicaven de manera espontània, Eladio l'hoteler:

"... la interrumpe Eladio, la mirada y la lengua ebrios de evocación y elocuencia-. En otros tiempos, daba gusto andar por el barrio y entrar a cualquier tienda a hacer un poco de tertúlia.

...Reconfortaban a las viejas, les ponían acertijos a los niños, a las jovencitas que empezaban a mocear les predecían un porvenir espléndido." pàg 220

Santos León, el metge, ens parlarà de dos pacients del seu consultori, Don Claudio i Monroy, dos homes que van iniciar-se a la vida des d'angles oposats, un en una família on van tenir prioritat els principis ètics i la cultura, l'altre el van iniciar en la picaresca propera el delicte, tots dos van a parar al mateix barri i s'enamoren de la mateixa dona, assistim al final de Don Claudio un final de vida triat, per impotència davant la brutalitat, una vegada més Landero converteix la vida quotidiana en literatura, ens ensnya a mirar, ens ensenya a estimar.

O aquell electricista, Eloy, que ens presenta Tomás Guerrero, el periodista, un home assenyat del qual coneixem detalls de la seva quotidianitat, un dia el fet de perdre l'encenedor i trobar un gos el porten a canviar radicalment de vida, per primera vegada, tindrà l'atreviment de fer el que els altres no esperaven d'ell:

"De sobra sabia donde llevaba ese camino. Por saber hasta sabia lo que pondrian en su lápida ...

"... No había crimen más perfecto e impune que la muerte natural. Trabajar, procrear, morir, y morir otra vez en manos del olvido. Muerto y remuerto. Y todo deprisa, muy deprisa, porque ya venian otros arreando detrás." pàg. 202

Ens són descoberts secrets d'infància o adolescència que marquen les persones per sempre i són verbalitzats a la vellesa,

La llibretera i la seva companya, la professora, ens parlaran de la soledat d'un ancià, de qui van esdevenir l'única companyia, aquell home que tot ho sabia de primera mà, també avia estudiat en profunditat als folòsofs, Plató, Tomàs de Aquino, Ortega, Nietzsche, Balmes, Camus... com si es tractés de llibres sagarts.

Una gran lliçó de literatura, quan tanquem el llibre, sabem que estem en deute amb l'autor, ens ha ensenyat a observar, ens ha ensenyat a mirar als ulls de l'altre, a permetre'ns rebel·lies davant la uniformitat que la vida imposa. La nostra immensa gratitud de lectors.

 

llibre

 

 

RAVEL

Jean Echenoz

Traducció Anna Casassas

129 pàgs.

Maurice Ravel, 1928, any de l'estrena del Bolero i del seu viatge als Estats Units, som davant una biografia ficcionada que ens porta a acompanyar el compositor els darrers deu anys de la seva vida. A la casa de Montfort-l'Amaury, a prop de París, entrem a la seva intimitat quan es prepara pel seu viatge Nord-Amèrica i Canadà; un home extramadament curós amb la seva aparença, el voluminós equipatge que l'acompanya ja és al moll de Le Havre; a la porta de casa l'espera el cotxe, amb Hélène, el durà fins al tren, que el portarà a Le Havre; abans d'emprendre la travessia de l'Atlàntic, faran una breu escala a Southampton, l'amic Jean-Aubry, es desplaça des de Londres per entregar al músic La fletxa d'or, de Conrad, escriptor que havia conegut tres anys abans, va ser un encontre dominat pels silencis, Ravel va expressar el gust per la literatura de Conrad i aquest intentava dissimular el seu desconeixement de l'obra del compositor.

El transatlàntic France, acull el músic entre els viatgers de primera classe, coneixem el luxe que els envolta, una ciutat flotant, centenars de tripulants i dos mil passatgers perfectament classificats segons la categoria que indica el seu bitllet; Maurice Ravel, és una persona discreta, s'adapta a la vida que s'imposa durant la travessia, allà s'escau que gaudeixi, com sempre, de la tria de cada peça de la seva indumentària, des de triar entre els vint-i-cinc pijames, fins a decidir-se per la camisa, la corbata i l'americana per a cada moment. Arribat al port de Nova York és acollit amb els honors que correspon a un músic del seu reconeixement; fa concerts en tots els estats, es desplaça en trens de luxe, coneix persones que li deixen la seva empremta com el músic Georg Greshwin i els seus sons de jazz. Torna a França cansat i amb un balanç molt positiu del viatge.

Ravel continua treballant, la seva salut sempre ha estat fràgil, l'ha dominat la tristesa, molt present al seu esperit, ha patit insomnis persistents, tots aquests símptomes s'agreugen i apareixen llacunes mentals cada vegada més alarmants, els seus amics li fan costat, Ida Rubinstein, la gran amiga per la qual va compondre el Bolero, cerca solucions de manera desesperada... res resulta efectiu, la decadència pren protagonisme i no la poden aturar, viatja al País Basc, el lloc on va néixer, i que va acollir-lo durant períodes de vacances a partir dels vint-i-cinc anys, de la mateixa manera que ha perdut, entre tantes d'altres, la capacitat per signar un autògraf, o d'emprar els coberts a la taula, a la platja on tant havia gaudit de nadar, es troba que no sap sincronitzar els moviments...

Un home que havia tingut un control tan perfecte, de tots els seus actes, queda en una actitud absent, l'operen, una opció desesperada, sobreviurà deu dies, al darrer moment demana una presència al seu costat, una senyora, no pot explicar-se, no és la Rubinstein, ni Hélène, ni Marguerite Long, la pianista, demana la senyora Révelot, la dona que el va assistir a la casa de Montfort-l'Amaury, algú amb qui es va entendre amb molt poques paraules.

Quedem fascinats, una vegada més, per l'escriptura de Jean Echenoz, un autor que ens porta a l'essència en molt poques planes, una experiència de lectura que ens acompanya i ens du al reconeixement i la gratitud.

310