332

 

llibre

 

 

 

 

LES LENTS BLAVES

Daphne du Maurier

Traducció Jordi Martin Lloret

86 pàgs.

Dapne du Maurier, (1907-1989), Les lents blaves, (1959)

Marda West, ha viscut l'experiència d'una operació als ulls, l'han intervingut davant el risc que perdés completament la visió; el tractament postoperatori, implica que ha de dur els ulls tapats, perfectament atesa a una clínica, rep les agradables visites i regals del marit; les infermeres Brand i Ansel, són les dues dones que tenen cura de la malalta, amb la infermera de nit, la senyoreta Ansel, s'ha creat un lligam especial, tant és així, que la malalta proposarà al marit, que aquesta dona l'acompanyi a casa durant els primers dies. Els metges estan segurs que l'operació ha estat un èxit.

Quan li alliberen els ulls de les benes i li apliquen unes lents blaves que seran el primer pas, abans de posar les lents definitives, viu un moment de terror, tothom que l'envolta té l'aparença d'un animal, executen com persones, però ella veu animals, la infermera de dia és una vaca, la de nit, una serp, els metges són gossos i el seu marit un voltor, al seu voltant cap humà té l'aparença que li correspon, i sempre representen l'animal que els escau; el terror s'apodera de la convalescent, pren consciència de la soledat que viu, el seu germà viu a Australia i no té amics, prou íntims, per fer partícips de les seves angoixes; l'amable marit que enviava flors i té l'aparença d'un voltor, quan la visita mentre ella viu la por pel que l'envolta, vol donar prioritat a què firmi uns documents, per autoritzar-lo a prendre decisions legals en nom seu. Ella, pateix l'horror de veure's envoltada d'éssers terrorífics.

El tractament fa un altre pas, li posaran les lents definitives i els metges hauran d'admetre que han comès un error, que ha donat lloc a visions que han posat en perill l'equilibri de la senyora West, recobra la vista i la tranquil·litat, a partir d'aquell moment, tindrà present l'animal que representava cada persona i això la dura a tenir un coneixement més profund de l'altre.

Un relat de terror on també es tenen en compte els requisits de la literatura més realista, en molt poques planes hem viscut l'experiència d'una dona sotmesa a una realitat que la pot fer trastornar, el fet queda explicat i la senyora West alliberada de les visions terrorífiques.

Una narració que ens porta a reafirmar-nos en l'admiració a l'autora.

331

 

LLIBRE

 

 

EL SOL DELS MORIBUNDS

Jean-Claude Izzo

Traducció Albert Pejó

263 pàgs.

Jean-Claude Izzo, (1945-2000), El sol dels moribunds (1999)

El Titi, el Rico i el Dedé, tres sensesostre, tres homes que es van fonent pels carrers de París, als dos primers els uneix l'amistat en el sentit més pur del terme, es coneixen fa dos anys, en Titi parla al seu amic de les obres d'en Conrad, Somerset Mougham o Graham Green, amb la naturalitat que s'explica una història viscuda, en Titi serà el primer que deixa aquest món, trobarà el seu final, mort de fred, a un banc al metro de París. En Rico, no ha superat la fi del seu matrimoni, la dona l'ha deixat, s'ha emportat el fill, el temps el fa adonar, del que havia estat el seu matrimoni:

"... simplement, havien disfrutat l'un de l'altre, no l'un amb l'altre. Dos cossos estranys que s'alimentaven d'un plaer efímer." pàg. 131

Dedé, és un rodamon menys romàntic, un personatge fred i calculador, amb pocs miraments, al carrer també es donen tots els perfils humans.

La Mirjana, la prostituta que llegeix Jhon Perse, havia fet estudis de literatura francesa i el poeta ha esdevingut un company fidel; aquesta noia ha de pagar un deute a les màfies a les quals va haver de recórrer per fugir de Sarajevo.

El Rico recorda unes paraules del Titi:

"... quan un home arriba al límit demana caritat. En canvi, una dona, es ven.

... Pensa en això. La humiliació que pots sentir tu no és res en comparació amb la que deuen sentir elles." pàg. 185

El Rico, tria tornar a Marsella, la ciutat on va viure una bonica història de joventut, el sol, fugir del fred... es trobarà amb l'Abdul, arribat de l'Alger, va presenciar l'assassinat dels pares i el germà, l'Abdul, un nen, havia pensat que la vida li havia donat l'oportunitat d'un altre pare, però al Rico el va acabar de matar la visita de Dedé i la notícia de la tràgica mort de qui havia sigut la seva dona i les horribles circumstàncies en les quals es va produir.

Han passat vint-i-set anys d'ençà que es va publicar aquesta novel·la, pòstuma, Jean-Claude Izzo, l'autor al qual vàrem prometre fidelitat després de llegir la seva trilogia Keops total, Xurmo i Soleà. La realitat de pobresa i exclusió s'ha multiplicat, la injustícia es reprodueix amb vitalitat.

Izzo, un gran autor, un home compromès, amb una capacitat del tot extraordinària per mirar als ulls dels desfavorits, una obra literàriament impecable i una reflexió de la qual no podem defugir.

330

 

llibre

 

 

 

LA CASA DE LA BRUGUERA

Elizabeth Gaskell

Traducció Marta Pera Cucurell

218 pàgs.

Elisabeth Gaskell, (1810-1865), La casa de la bruguera, (1850)

Una vegada més, de la mà de la Gaskell, entren en la vida quotidiana, coneixem personatges als quals les circumstàncies han aportat dignitat i saviesa i d'altres als quals els privilegis han minvat de manera irreversible, és el cas dels germans Browne, Maggie una noia assenyada, treballadora i amb un sentit comú exemplar, ell, Edward, una víctima dels privilegis que la mare considera que mereix en detriment del tracte que fa a la filla, la senyora Browne, és una dona amargada que governa casa seva amb despotisme i arbitrarietat, res la porta a reaccionar, recolza al fill, fins i tot davant actes delictius; tenim la minyona Nancy, una dona de bondat infinita i amb una tendència natural a l'harmonia; ens presenten dues dones més, Ermínia, intel·ligent i assenyada, una noia que, tot i ser molt rica i tenir privilegis de formació, sap estar al costat dels que l'envolten i fer bon ús dels seus mitjans i la senyora Buxton, una dona malalta, que és una referència pel que fa a principis ètics.

Admirem la relació sincera i profunda que té Maggie Browne amb la seva forma d'espiritualitat, l'alt nivell de compromís, també, el coneixement de la natura.

El terratinent Buxton, un home d'una gran bonhomia, només reacciona de manera convencional quan vol el millor partit per al seu fill únic i desaprova el casament amb Maggie, el temps i les circumstàncies el porten a reaccionar i a donar el seu vistiplau als plans de la jove parella. El seu fill, un jove valent i decidit que gosa fer la seva, prescindint de la voluntat del pare i del que li correspon fer pel seu estatus.

Maggie, sacrifica el seu futur per protegir el germà; partirà a Amèrica, és el que la mare ha decidit per protegir el fill; un greu accident impedeix el viatge, en aquest accident de manera miraculosa salven la vida Maggie i el jove Buxton, som davant d'un final de plenitud total, els "bons" troben la felicitat i la senyora Browne, absent del món, plorarà ell fill idolatrat.

Gaskell, ens mostra realitats que tenen a veure amb les relacions de poder als microcosmos familiars, "dictadors domèstics" que fan ús del seu poder, ens parla de diferències dins les famílies que modelen els destins, bondats i intel·ligències que superen totes les proves, persones reduïdes a uns nivells de mesquinesa que els converteix en éssers perillosos i alhora desvalguts; aprofita per donar-nos a conèixer la natura, el moment històric, les grans expedicions a Amèrica a la cerca d'oportunitats, la vida als vaixells el risc de naufragar.

Els lectors de la Gaskell, ens reafirmem, una vegada més, en la nostra admiració, una recomanació del tot segura.

329

 

llibre

 

 

EL QUADRE DE DORIAN GRAY

Oscar Wilde

Traducció Yannick Garcia

Pròleg Albert Serra

203 pàgs.

Tenim a les mans una edició fonamental de l'obra de Wilde, després de cent vint-i-un anys, ens ofereixen la traducció de l'original tal com va ser concebut per l'autor, aquesta obra va néixer en un moment en qual la repressió a Anglaterra contra els homosexuals era més impecable que mai, es dictaven lleis per perseguir les persones que no encaixaven amb els cànons que la societat establia, l'autor va patir la pèrdua de llibertat, aquesta novel·la va ser una de les proves de càrrec per condemnar-lo a dos anys de presó.

Hem conegut versions, fins i tot es pot dir que és una obra de la qual tothom gosa parlar, les versions "mutilades" s'han fet populars. El text al qual podem accedir, conté el pròleg d'Albert Serra, el prefaci de l'autor de 1891 i un epíleg, imprescindible, del traductor, amb tots aquests avantatges, ens enfrontem, en les millors condicions, a la lectura d'un clàssic que passarà a formar part de la nostra experiència de lectors.

Tres personatges, Dorian, el pintor Basil Hallward i Lord Henry; el jove de bellesa enlluernadora que pretén fer etern allò que està condemnat a desaparèixer, l'esplendor de la joventut; el pintor que serà l'únic que manifesta els seus sentiments, la seva passió, el cínic i brillant Lord Henry que durant tota la lectura ens enlluerna amb les seves aportacions.

Ens parla de la societat que els acull, una societat que no ha canviat en el fonalmental:

"Han oblidat el més elevat dels nostres deures, que és el que tenim envers nosaltres mateixos...

...La nostra estirp ha perdut el valor...

...La por a la societat que és la base de la moral, i la por a Déu, que és la base de la religió, són les dues coses que ens governen. I malgrat tot... " pàg. 40

La nostra gratitud al traductor, que ens dirà a l'epíleg:

"... I en aquest cas el traductor no és neutral, sinó més aviat còmplice: tria les paraules, la intensitat del discurs, les ambigüitats. No és innocent, doncs, tampoc: restitueix, però també interpreta." pàg. 203

Una nova edició les característiques de la qual li donen legitimitat, una recomanació segura.

328

 

llibre

 

 

 

UN HOME ENCANTADOR

Alice McDermott

Traducció Marta Hernández i Zahara Méndez

335 pàgs.

A finals dels anys vuitanta a Nova York, amics i parents d'en Billy es reuneixen després del seu enterrament, ens presenten en Dennis, l'amic d'en Billy, a partir d'aquesta relació d'amistat coneixem una forma genuïna d'amor incondicional, estimació i compromís. La filla d'en Dennis serà la narradora.

Ens remeten a la joventut dels dos protagonistes en Dennis i en Billy, la seva joventut el final dels anys quaranta, la comunitat que els acull, famílies d'origen irlandès que van arribar a Nova York per trobar oportunitats, són creients i practicants de la seva forma de cristianisme; persones que lluiten per la supervivència que prosperen o s'enfonsen; en Billy, un jove amb un gran atractiu, un home que ha de conviure amb un mal que domina la seva vida, és alcohòlic, ho és malgrat que el seu amic Dennis, que mai l'ha deixat.

Coneixem l'Eva, una joveneta que fa de mainadera, a Nova York, amb la seva germana, treballa a la casa d'una família que tenen sis criatures; un diumenge a la platja les dues noies coneixeran als amics, Billy i Dennis; Billy queda fascinat per l'encant de la noia, tot va molt depresa, fan plans de matrimoni, ella ha de tornar a Irlanda, ell viu el compromís, el seu propòsit és que torni, li ha regalat un anell, enviarà regals per a ella i els seus, treballarà en dos llocs per aconseguir els diners del passatge de tornada a Nova York.

Mentre desfilen tota mena de personatges que son clau en la societat que els acull, l'oncle Daniel, tramviaire i pare de Dennis, aquest discret treballador és un puntal de la comunitat d'emigrants, sap ajudar als nouvinguts amb tota eficiència, en Dennis, té el record de la seva infància on, a un pis diminut que ocupava amb els seus pares sempre hi havia algú que necessitava un lloc per dormir; la mare d'en Dennis, un cop viuda es va casar amb en Holtzman, alemany propietari d'una sabateria, un home astut pels negocis, que va donar feina als dos amics, en Billy i en Dennis, que treballaven a una important companyia d'electricitat, feien una doble jornada a la sabateria.

Les formes de vida de la comunitat, la religió els mossens amics de les famílies i sempre la lluita perquè Billy superés la seva malaltia, el propòsit de l'amic, perquè deixes de veure. La dona d'en Billy, una dona abnegada, que després d'haver estat educada amb les monges, ha de "sortir al món" per tenir cura del seu pare un alcohòlic inofensiu, un home que com en Billy sempre va tenir prou forces per guanyar-se la vida, però no per aturar la set que l'havia de matar.

En Billy és víctima d'una picaresca, ens costa trobar una altra paraula per "jutjar" l'Eva, quan ell envia a Irlanda els diners per al bitllet a Nova York, ella, enlluernada per aquella quantitat de diners, els dedica a obrir una benzinera, es casarà i tindrà fills... a en Billy li diuen que la seva promesa ha mort, ell cau en l'absoluta desesperació, la vida continua, ha de treballar a la sabateria per tornar els diners que l'Holtzman li havia prestat per pagar el viatge de l'Eva; no deixa d'escriure als pares de la noia, en la seva creença que compartien la pèrdua... amb els anys viatjarà a Irlanda, amb capellans, aquell viatge té l'objectiu d'una cura, una més, de l'alcoholisme, quan arriba al llogaret on tantes cartes havia adreçat, es troba amb l'Eva, una dona que els anys han transformat, és la mestressa d'un negoci, té fills... li diu el que va passar i s'ofereix a tornar-li aquella quantitat que li va servir per iniciar una nova vida, en Billy refusa els diners, amb tota elegància, amb la dignitat que la malaltia li permet.

Coneixem com és la vida quotidiana, les casetes d'estiueig a Long Island, on el padrastre d'en Dennis, ha deixat una casa, que serà el darrer refugi d'en Dennis, s'instal·larà allà un cop jubilat, i compartirà uns darrers anys de pau amb qui va ser l'esposa del seu amic.

Coneixem una realitat de moviments migratoris, se sobreviu o es fracassa, la germana de l'Eva, amb qui feia de mainadera, gràcies a l'ajut dels senyors per als quals treballava va arribar a anar a la universitat i ara és una dona independent que viu, sense contacte amb la família, a Nova York, el triomf mai no ho és del tot...

Alice McDermott, una escriptora que sap arribar a l'essència de les persones, ens porta a compartir la vida dels lluitadors incansables, coneixem la feblesa heretada, de la bondat infinita, de la força de l'amor incondicional, el compromís de l'amistat.

Una recomanació del tot segura, una autora que reflexiona sobre la realitat dels que han de començar a viure sense arrels, unes arrels que s'han de crear en les generacions futures, la supervivència com un objectiu, fets amb els quals convivim, una reflexió del tot oportuna.

327

 

LLIBRE

 

PRIMAVERA I SIBÈRIA

Artem Mozgovoy

Traducció Jordi Martín LLoret

315 pàgs.

Artem Mozgovoy, va néixer l'any 1985 a Sibèria, pare i mare, enginyers, vivien en un apartament molt petit, ell no s'explica perquè al país amb una densitat de població espectacularment baixa, el govern té l'objectiu d'aprofitar l'espai i fer que les persones visquin amuntegades; és un jove d'una sensibilitat especial que trobarà complicitat en la relació amb la mare, una dona a la qual les circumstàncies d'una infància del tot difícil han convertit en una persona d'una bondat, intel·ligència i capacitat de reacció impecable, per contra, el pare és un home atrapat per la tradició al qual la inèrcia fa covard. Coneixem l'àvia paterna, viu a una casa i conrea un hort, en aquest espai queda patent la seva sensibilitat i capacitat per acollir i estimar, és el "paradís" que ha conegut el nostre narrador... El Déu de l'àvia no és Lenin, sobre de la nevera té la imatge de Crist.

Comencen els canvis al país, els pares deixen la feina, obren un comerç, confien que són davant d'un futur diferent; els avis no ho creuen... tot és un miratge, la vida és cada vegada més difícil... a la mare res la fa trontollar, va endavant, marxen amb el fill a una població més gran, el noi podrà anar a una escola de prestigi per preparar-se per la universitat; ens sorprèn el nivell de l'adolescent, en un examen oral, quan parlen entorn Gógol, sap entrar en detalls propis d'un especialista; aquest jove, ja ha fet de l'adquisició del coneixement una forma de vida, s'estima la literatura, conviu amb els clàssics d'ençà que és un infant; hi ha un moment, que el pare li proposa lectures que ell no pot pair, ja ha accedit als grans noms de la literatura russa, quan el pare li diu que ningú llegeix Guerra i Pau, ell li respon que si és així, ell serà el primer.

A l'adolescència viu una gran història d'amor, el seu company Andrei, un jove d'unes capacitats extraordinàries, fa unes anàlisis exemplars de la política que els toca viure i de la història que els ha precedit, els pares d'aquest noi són agents del KGB, ells mateixos el delaten, molt jove ja perd tots els horitzons, es mou per Moscou totalment derrotat, sense cap possibilitat sobreviure.

Coneixem un professor, de gran prestigi dins el liceu, que practica, sistemàticament, abús sexual amb els alumnes; professores apassionades que no han perdut la capacitat de transmetre el coneixement; persones que, contra tota lògica, tenen un espai íntim que el sistema encara no ha violat, és el cas del professor d'anglès, antic company de la mare.

El nostre narrador, tindrà l'oportunitat d'un període a l'estranger, hi ha la possibilitat que de quasi dos mil alumnes, cinc puguin sortir del país per fer una estada a Amèrica del Nord, ell té el nivell acadèmic i d'anglès, s'ha format tot sol des de la infància, només al final assistirà a unes classes; aconseguir el suport, imprescindible, d'un professor també implica haver de patir un abús de poder.

L'obra que tenim a les mans va més enllà de les classificacions, aprofundeix en la política, l'antropologia, la societat i les formes de vida, l'autor aconsegueix endinsar-se en el seu present, i ho fa amb objectivitat, aquest text va ser escrit el 2014, a vint-i-nou anys, ho va fer en anglès, no podia ser d'altra manera, una reflexió tan impecable no podia ser escrita en rus, ha estat traduït a diferents llengües, té les característiques d'un clàssic imprescindible, ens porta a entendre una realitat de la qual cada dia ens arriben versions que ens confonen, ens parla del dolor de les persones que són rebutjades per la seva sexualitat, ens parla de bondat sense mida, quan ens presenta l'àvia; de la resiliència quan coneixem la mare; de les persones incapacitades per reaccionar, del dolor davant de joves com Andrei, el primer amor, un noi d'intel·ligència exuberant, apassionat i valent, al qual el fanatisme dels mateixos pares porta a la destrucció.

L'àvia, una dona d'una admirable, diu quan s'acomiaden:

"-Resaré per tu, Alioixa-. Resaré per tu, i tu escriu...

-Per tu, bàbuixka... Escriuré... Per tú..." pag. 313

Artem Mozgovoy, un autor a qui manifestem la nostra més profunda gratitud, ha posat al nostre abast una obra de contingut imprescindible i d'una gran perfecció literària.

326

 

llibre

 

 

LA VIDA EN EL CAMPO

Giovanni Verga

Traducció Hugo Bachelli

149 pàgs.

Giovanni Verga, (1840-1922) La vida en el campo (1880)

Giovanni Verga, principal representant del verisme, que és com a Itàlia es coneix el que en altres llocs és el naturalisme.

Vuit narracions, un traç perfecte, en poques línies ens presenten un personatge i la seva circumstància, l'atmosfera ens atrapa, som davant de narracions a les quals ens veurem en la necessitat de tornar; la vida al camp, costums ancestrals, la pobresa, fets que no es poden evitar, la força del destí, "esa valiente resignación a una vida de sacrificio".

Jeli, el potrero. Un infant que ha crescut lluny dels pares, la família s'ha disseminat, cercant la manera de sobreviure; recordarà la mare, a la qual ha vist en molt poques ocasions, en el seu darrer moment; assistirà al pare malalt i quedarà sol al món. Res l'atura, és un nen i un jove assenyat i responsable, hi ha un fet que el farà caure en desgràcia, quan anava amb el bestiar a la fira, un poltre es va precipitar per un barranc, l'han de sacrificar; el majoral li aconsella que no gosi presentar-se davant l'amo:

"... porque lo que te deba te lo pagaría con monedas amargas." pàg. 49

La seva vida fa un gir, farà de cabrer, aprendrà aviat la nova feina. Jeli d'ença que era un infant s'estima una nena, Mara; des de molt petit va ser company de jocs del fill dels senyors, es parlaven de tu, aquest nen, que tenia tots els privilegis, era amic de Jeli, li havia escrit en un tros de paper el nom de la nena amb la qual es casaria, Mara. Res va ser fàcil, Mara va triar un altre pretendent, aquest la va deixar perquè era de domini pùblic que la noia era amant del fill de l'amo; Mara va decidir que millor que quedar soltera era casar-se amb Jeli, per a ell el matrimoni, va representar la plenitud, ella no va deixar la relació amb el senyor, el marit tirarà pel dret i matarà l'amant de la dona.

La força de la religió:

"Se acercaba las Pascua, y el mayoral enviaba a todos los hombres de la hacienda a confesarse con la esperanza de que, temerosos de Dios, ya no robaran más." pàg. 66.

Malospelos, un ésser sense drets, fins on pot arribar la deshumanització quan la misèria pren protagonisme, el món de la mina, amb molt poques planes ens presenten aquest univers amb tota la seva complexitat, vides sense horitzó, injustícia permanent.

Amors, passions desbordades La loba, aquesta dona a qui res aturava per satisfer el desig; Guerra de santos, assistim a escenes que mostren un fanatisme desfermat, cal una epidemia de còlera per que els supervivents mostrin una mica de seny, però hi tornaran, la força del costum, la necessitat ancestral de formar part d'un bàndol.

Giovanni Verga, un autor que va influir en autors de la generació següent d'Annunzio, Pirandello o Deledda. Pavesse o Pasolini, van tenir present la seva obra i Visconti va filmar el 1948 La terra trema a partir d'un text de Verga.

No podem deixar de manifestar el nostre reconeixement i gratitud davant la perfecció dels relats, quan llegim G. Verga tenim la seguretat que som davant d'un autor fonamental, els seus personatges ens acompanyen. Una recomanació del tot segura.

325

 

llibre

 

 

DÈRIES DE BROADWAY

Damon Runyon

Traducció Carme Geronès

211 pàgs.

Damon Runyon, (1880-1946)

En primer lloc, expressar la nostra gratitud a la traductora i autora del text que precedeix les narracions, Carme Geronès, les seves paraules generen l'atmosfera que ens acompanyarà durant la lectura, que fem de manera trepidant, passem d'un afer a l'altre al ritme que les històries ens marquen, la traductora amb un mestratge que no podem deixar d'admirar ens porta al món d'aquells pels quals la llei és un obstacle, som a l'univers de la picaresca, la traducció d'aquestes narracions enriqueix el gènere.

Timbes, apostes, negocis clandestins, delinqüents habituals, gent que no sap caminar sense armes, les que siguin, malnoms, cada personatge té el que més l'hi escau, el nostre narrador, un periodista d'esports, el lloc Broadway.

Carme Geronès, ens reprodueix una cita de Red Smith, el reporter estatunidenc "més gran i influent de mitjans s.XX:

"Quan veus el que fa Runyon amb l'alfabet et venen ganes de llençar la màquina d'escriure i anar-te'n a buscar la vida a les mines de carbó" pàg. 14

Coneixem els locals "maitanquis", i molts pinxos i malfactors que ens porten a prendre partit, els hi fem costat. Runyon va viure la glòria al Broadway que el va acollir i enlairar com a periodista esportiu, el terme "runyonisme" va passar a ser del tot eloqüent, les seves obres es van adaptar al cinema interpretades pels grans actors del moment.

La gateta Llilian; Jule Gros, etern enamorat de la senyoreta Kitty Clancy, salvarà l'infant que ha atrapat un goril·la, i que resultarà ser el fill de Kitty i Branningan, un policia, company de la infància d'en Jule; o Butch el Cepat, a qui demanem una feineta, el Cepat viu un període tranquil i anirà a obrir la caixa forta amb el seu fill, de qui te cura com el millor dels pares; segrestos; personatges amb la pressió sanguínia alterada; algú conegut com el Sostre, "perquè apunta molt i molt alt en la juguesca que sigui"; Ambrose Hammer, el plomilla de la premsa, que volta amb un lloro que espera que "deixi anar" el nóm d'un assassí...

Tots, personatges als que seguim amb un somriure, un afer dona pas a l'altre a tota velocitat, quan tanquem el llibre, reiterem la nostra gratitud a la traductora que ens ha dut per uns viaranys poc explorats.

324

 

llibre

 

 

INDIGNIDAD. Una vida recreada

Lea Ypi

Traducció Albert Fuentes

386 pàgs.

Lea Ypi, (Tirana, 1979) Indignidad, 2025

Leman Ypi, va néixer a Salónica el 1918, musulmana i albanesa, pertany a una família aristocràtica otomana, es va criar en francès i va viure envoltada de grecs, jueus, armenis, italians i turcs. Aquesta dona que hem presentat, és l'àvia de l'autora, d'ella va aprendre el concepte de dignitat, una àvia que tindrà un gran protagonisme a la vida de Lea Ypi; per això, quan va descobrir a les xarxes una fotografia de Leman i Asllan Ypi, durant el viatge de noces als Alps italians, amb uns comentaris que eren un atemptat contra la seva memòria i dignitat, va iniciar una investigació, als arxius de diferents països, per esbrinar les circumstàncies en què van viure els seus, aquesta informació esbiaixada, que es pot obtenir als arxius, hi ha vegades que no té un altre sentit que confondre a la persona que cerca apropar-se als fets, és complementada amb el record de les converses amb l'àvia, amb els retrats que aquesta li va fer de personatges que passarien a formar part de la seva experiència, perquè els records dels nostres ens formen, d'aquests records aliens, esdevenen personatges dels quals l'autora ens ofereix un retrat amb traç del tot segur, els pares i avis de Leman, Selma, la jove que convertirà el que havia de ser el dia del casament amb el seu funeral, la cosina Cocotte, el metge de la família, el qual, sol i desvalgut, serà acollit a casa dels avis fins al darrer alè, el primer encontre de l'àvia amb Enver Hoxha, les peripècies per sobreviure amb una criatura i amb el marit empresonat, la pèrdua de la salut, la pèrdua del patrimoni, la corrupció de l'administració, la capacitat de Leman per adaptar-se, en cada moment a les circumstàncies que la precarietat li ofereix, per sobreviure i fer-ho amb tota dignitat, obviant els seus origens, amb tota naturalitat pel que fa a la divisió de les persones pel lloc que ocupen a la societat; l'autora gràcies a les seves vivències pot acostar-nos a "una vida recreada" i oferirnos un relat malgrat la parcialitat dels documents consultats.

Lea Ypi, tenia el record de les paraules de l'àvia entorn la dignitat, per a ella no tenia a veure amb honors ni diners, ho havia perdut tot, però va mantenir el principi d'evitar la inèrcia i donar tota transcendència a cada acte, tenint sempre presents els que la van precedir, mirant les persones als ulls, conservant la capacitat d'estimar.

A les darreres planes l'autora se situa en el present:

"Un mundo en el que se ha perdido la inocencia de la naturaleza y aún no hemos encontrado la libertad del espíritu." pàg. 381

Lea Ypi, ens parla dels seus i les circumstàncies que van viure i ens alerta dels paral·lelismes amb el nostre present, apel·la a la responsabilitat individual davant les forces que mouen el món; els seus avis, tot i "vençuts" van deixar en ella la llavor que la porta a lluitar per intentar apropar-se amb la màxima objectivitat als fets i, el més important, defensar el que per la Leman Ypi és la dignitat. Aquests fets, analitzats per una persona que ha triat una formació especifica per enfrontar-se a l'estudi de l'actualitat, és professora de Teoria Política en la London School of Economics, és el que fa que aquesta novel·la històrica esdevé alhora una proposta de reflexió per al lector davant l'actualitat.

Una autora que ens va interessar en la primera obra que ens fa arribar LIBRE, aquesta lectura, confirma la nostra confiança amb una persona que des dels records de les vivències a prop de l'àvia, el concepte de dignitat que ella li va transmetre, i l'anàlisi dels documents, ens presenta uns fets que ens porten a una reflexió del tot necessària.

Una recomanació segura.

323

 

llibre

 

 

 

 

 

DESPEDIDAS

Julian Barnes

Traducció Jaime Zulaica

212 pàgs.

Barnes, ens diu que no és proustià, però té molt present l'obra de Marcel Proust, aprofundeix en el record autobiogràfic involuntari, és possible, amb els anys, tots tendim a l'anàlisi a partir dels records, o de les versions que els anys i cada situació ens porten a fer dels records, potser pretenem deixar, o deixar-nos, constància de qui som, fer un balanç del nostre itinerari vital; coincideix en el moment en què el ritme de les obligacions quotidianes és menys intens i alhora tenim més consciència de les alteracions i els canvis que es produeixen en el nostre organisme, la salut no es pot obviar.

Es produeixen canvis en nosaltres i en el nostre entorn, tot plegat, de manera inevitable, ens du a reviure, cadascun ho farà a la seva manera, les nostres observacions ens poden portar, a relativitzar i a fugir de les afirmacions categòriques, o a mantenir-nos i acceptar la inèrcia, són maneres de conviure amb el passat.

L'amor, l'amistat, la il·lusió, les absències... el nostre narrador, ens presenta uns amics dels vint anys, dues persones que quaranta anys després intenten reprendre una relació que van donar per acabada, tots dos han fet el seu camí, i passats els seixanta emprenen l'aventura de tornar a formar aquella unitat de dos que van trencar a la seva joventut, ell està "convençut" que aquesta unió els portarà a l'harmonia més profunda, ella menys... malgrat els esforços, el somni no es materialitza, i el narrador ens explica allò que havia promès no dir... ells són morts, i la narració posa llum en conductes humanes que poden ajudar a entendre la vellesa.

Julian Barnes, ens diu que aquest és el seu comiat, fa un balanç positiu de la seva vida, relativitza el dolor de les pèrdues i admet que la salut es deteriori, tenint en compte les estadístiques que valoren la salut de la població, considera que té el que li correspon.

L'ha deixat el gos que l'acompanyat els darrers anys i ha mort Ismail Kadaré, "todavia sin ganar el Premio Nobel".

"Y la vida no es una tragèdia con final feliz, pese a lo que prometa la religión; más bien una farsa con final trágico o, como mucho, una comedia ligera con final triste." pàg. 203

La nostra gratitud, per permetre que compartim la seva reflexió.

Julian Barnes, guardonat amb el Premi Princesa d'Astúries, un reconeixement just.