La
veu de la viola
Salvador
Vergés
300
pàg.
19.50
€
El
professor Sellabona ens parla de la importància d’anar passant de
generació en generació les històries dels grans:
…”Havia
nascut l’any 1812, havíem estat hores i hores junts i sense que
mai no li hagués preguntat res de la seva infància…
...Ell
havia parlat amb el seu avi nascut l’any 1741. T’ho imagines?...
El
nostre protagonista, l’Aniol, guarda com un tresor la carta que va
arribar amb la seva viola, escrita pel darrer músic que la va tocar:
Paraules que vénen de molt lluny segons la perspectiva d’un nen,
trascendència i devoció quan en la seva solitud es retroba amb cada
mot.
Hi
ha un moment en què na Núria diu a la seva mare que es pot viure
amb algú que ha perdut la capacitat d’expressió amb la paraula;
difícil és conviure amb uns pares que mai no han parlat entre ells,
només quan hi havia algú davant per tal de mantenir les aparences…
Trobem
reflexions de molt diversa índole: els secrets mai confessats amb
els quals s’aprèn a conviure; saber estimar com una necessitat
natural; la valentia d’en Cinto, que va ser capaç de contradir la
voluntat de l’amo quan li va fer una proposta que ens pot semblar
impensable, però que no ho era tant en aquell moment: El senyor
podia moure fils i crear relacions de conveniència que generaven
desgràcia i malviure per a molts innocents:
“...Sàpigues
que no m’agrada que ningú em porti la contra, perquè jo sóc un
home just i quan prenc una decisió és pel bé de tots.” (Pàg
95).
L’Aniol,
sense ser “el fill”, va ser la persona a qui més va estimar en
Cinto, un amor que va néixer de la convivència en silenci. Els pocs
mots pronunciats varen ser molt importants a la vida de tots dos.
El
paisatge, la llum, la neu, les muntanyes, els ocells: El risc continu
amb els elements que mai no s’ arriben a controlar, la natura
sempre sorprenent, sempre estimada.
Trobem
expressions que no podem deixar de tenir presents:
…”Malgrat
que amb la Núria se’ls havia trencat el plat bonic…” (Pàg
238).
Na
Teresa i la seva filla són dues persones separades de sempre per un
gran secret.
Sempre
la música, el cant dels ocells, l’harmònica, la viola i un moment
en què n’Aniol diu a la seva estimadíssima amiga Núria:
…”La
música em deixa caminar d’esquenes com si el passat fos el meu
destí i el futur el meu turment…” (Pàg. 195).
En
aquest llibre els guardons rebuts donen sentit a la paraula “premi”:
Com hauria de ser sempre, els premis haurien de servir per donar a
conèixer autors i obres importants. En aquest cas es fa justícia,
tan difícil de trobar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario