miércoles, 30 de diciembre de 2015

"Mendelssohn és a la teulada" de Jirí Weil





Mendelssohn és a la teulada
Jirí Weil
Traducció del txec de Jaume Creus


La novel·la ens presenta una anècdota que pot semblar de comèdia: Cal treure del mig una estàtua del compositor Mendelssohn i, ni els que donen l'ordre ni els que l'han d'executar, són capaços de reconèixer el Mestre que s'ha de fer desaparèixer del conjunt que guarneix la teulada. A partir d'aquí entrem a la quotidianitat de la Praga ocupada pels nazis.

Coneixem personatges als que la vida empeny a col·laborar, com l'erudit Doctor Rabínovitx -servent i esclau-, que ha de posar els seus coneixements al servei d'aquells que pretenen eliminar el seu poble: Ha de contribuir a bastir un Museu que els ocupants volen que sigui el que quedi del poble que han exterminat, un clar exponent del grau màxim d'humiliació.

Coneixem també dues nenes, Adela i Greta, que moren torturades sense delatar la família que els ha protegit: La seva estratègia per resistir és cantar, entonen cançons que varen apredre a l'escola, res les fa callar i res les duu a pronunciar els noms dels seus protectors.

L'autor va viure l’experiència de ser acollit a pisos clandestins per persones que es jugaven la vida tot oferint casa seva; va viure en primera persona moltes de les infàmies que pateixen els seus personatges.

La guerra es perd, aquesta certesa fa més durs els botxins, fan la seva "feina" amb brutalitat afegida, si és que això és possible.

Aquesta és una novel.la històrica molt important. Un autor rescatat (com se’ns diu a les solapes d'aquesta edició) per Philip Roth, per tant, una recomanació que no podem obviar.

miércoles, 23 de diciembre de 2015

"Els desposseïts" de Szilárd Borbély


Els desposseïts
Szilárd Borbély (1964-2014)
Traducció de l'hongarès de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó
Pròleg de Jordi Nopca

Un infant nat a 1962 a Hongria ens descriu la seva família i el lloc que els acull. Aquest lloc és un indret que no té cap característica que el faci adient per establir-s’hi, inhòspit, la terra és difícil de conrar.

El nostre protagonista i els seus no són al seu lloc, han de patir totes les conseqüències de ser forasters i de no encaixar en el sistema polític en el qual els toca viure.

La brutor, la por, la gana i la malaltia tenen tot el protagonisme: És difícil la supervivència, el somriure espontani no existeix, si les rialles brutals i barroeres, les llàgrimes rodolen, com un fet inevitable. Es conviu amb la mort dels animals amb naturalitat, la mort de les persones també forma part de la vida.

La mare pateix moments de feblesa, els fills l'estimem i han de lluitar per evitar el pitjor. Ella els vol "salvar" amb una fe que el sistema persegueix, una fe que els deixa més sols i més desprotegits:

..."L'oració és la base de tot. És el que sustenta el món. Sense l'oració, ni les coses ni les persones no sobreviuen. Tot és a les mans de Déu, llevat el temor de Déu. Graveu-vos-ho al cap." (Pàg.100).

Malgrat tot, l'infant protagonista d'aquesta història se sap evadir amb els nombres, l'apassionen els nombres primers i les seves possibilitats, les taules de multiplicar també el meravellen i l'ajuden a resistir.

Una recomanació sense reserves.

viernes, 18 de diciembre de 2015

"Cuentos inquietantes" de Edith Wharton



Cuentos inquietantes
Edith Wharton
Traducció de Lale González-Cotta

Cada frase d'Edith Wharton constitueix una lliçó d'estil i d'enginy. Aquets contes són inquietants d'una manera subtil: el neguit ens va alterant poc a poc, tot és tan versemblant… són d'aquelles narracions que arribem a compartir com si fossin notícies llegides a la premsa.

Hi ha dues històries que potser són les que no han perdut gens de vigència:
El mejor hombre ens dóna a conèixer un polític honrat i valent. Costa pensar que una personatge d'aquest perfil pugui arribar a ser triat per assumir responsabilitats públiques… És aquesta perfecció d'ànima compatible amb el compromís polític? En el cas del nostre heroi sí que ho és.

Un altre relat del tot vigent és Después: Aquí tenim un fantasma i una situació inquietant. Un personatge s'enriqueix "lícitament" en perjudici d'algú que queda a la misèria; el nostre triomfador no pot gaudir del seu benestar i tot semblava tant ben lligat!! No ha estat prou perfecta la jugada, es fa "justícia", tenim un fantasma i un desaparegut.

Deu relats perfectes, una oportunitat per tornar a Edith Wharton i tenir aquest llibre a mà per comentar amb la mateixa coherència amb què es comenta una notícia d'actualitat. Del tot recomendable.



viernes, 11 de diciembre de 2015

"La bendición de la tierra" de Knut Hamsun



La bendición de la tierra
Knut Hamsun 
Traducció de Kristi Baggethun i Asunción Lorenzo 


Isak és el primer dels homes que tria aquestes terres per establir-s’hi, camina tot cercant i se n’adona tot just quan trepitja el lloc que l'acollirà. La natura el guia i la seva intuïció, sempre a l’aguait, el duu a no perdre el temps: És eficient i cal que sigui així perquè cada acció és determinant.

A partir de la primera cabana, aconsegueix una admirable explotació agrícola i ramadera, crea una família i, amb el temps, aquella contrada es veu poblada per altres granges.
S’esdevé un "descobriment": hi ha la possibilitat d'una explotació de la terra infinitament més "productiva"; hi ha mines, la qual cosa vol dir un altra forma d'entendre el món, fer que els inversors tinguin resultats espectaculars, treballar tot jugant-se la vida, fer córrer els diners, esdevenir consumidors, enriquir tercers...

A la pàgina. 356 el peculiar Geissler, un home molt dotat per als negocis i de gran enginy, que sempre ha sabut aconsellar i recolzar Isak i els seus, diu que ells són "els imprescindibles de la terra".
Unes línies més avall, preveu el que s’esdevindrà amb l'explotació de les mines, correran els diners, un mitjà que es convertirà en un fi.

... No conocen el arado. Solo conocen los dados. ¿No son encomiables? ¿No se destruyen con su locura?...
Y luego la vida los aplasta con cortesía, pero con determinación. (Pàgines 357 i 358).


Aquesta és una novel·la magistral (la primera edició és de1917) que no ha perdut vigència.

viernes, 4 de diciembre de 2015

"Temps de sego mà" de Svetlana Aleksievitx


Temps de segona mà. La fi de l'home roig.
Svetlana Aleksievitx - Premi Nobel de Literatura 2015
Traducció de Marta Rebón


... Quan la vida, ras i curt, es transforma en literatura... (Pàg. 427).

Els protagonistes d’aquests relats no són personatges creats per un escriptor, són persones a qui es dóna veu, se’ls demana que expliquin allò que han viscut, allò que estan vivint: Ens parlen dels darrers vint anys de la història de Rússia.

Aquesta novel·la és un mosaic perfecte i entenedor, és més que literatura, és la intimitat de cada persona a qui s'ha demanat. Les narracions ens fan venir al cap els Mestres russos que eren els nostres referents, perquè són relats que ens commouen, que ens fan entendre i estimar aquest país que coneixíem de la mà d'autors admirats.

... Sí,la gent vivia a la misèria, però no era pels diners que la gent es desfeia dels llibres, sinó perquè els havien decebut… (Pàg. 50).

Totes les narracions mereixerien ser llegides en veu alta, a tot voldrem tornar, perquè ens ha donat llum i ens ha trasbalsat.

A la pàg. 527 trobem "Observacions d'una dona normal i corrent", una cloenda molt ben triada.
L'Epíleg de Marta Rebón i Ferran Mateo també és una ajuda que agraïm.
Per sobre de tot, la nostra admiració i gratitud pels editors que varen triar el text i van apostar per una periodista a qui van concedir el Premi Nobel el mateix mes que sortia a la venda el llibre.

Una lectura molt important, un document històric i de gran valor literari. Una recomanació sense reserves.



martes, 24 de noviembre de 2015

"La dama del gosset" de Anton Txékhov


La dama del gosset
Anton Txékhov
Traducció de Xenia Dyaconova


Vladimir Navokov va dir "La dama del gosset és un dels millors relats que s'han escrit mai". Trobem aquestes paraules a la contraportada d'aquesta edició. Per un moment penses que potser no és cert… a l'obra de Txékhov tot és sublim i suposa una gran dificultat triar un conte, és possible triar-ne un en realitat?

Quan de nou ens apropem a aquesta narració que ja "coneixíem" observem que cada lectura és un descobriment, que sempre hi ha motius per tornar a l'obra del Mestre.
Com hem pogut deixar de tenir presents, per un sol moment, aquest fragment que ja haviem llegit?

En realitat tot, si ens hi fixem, és bell en aquest món: Tot menys allò que nosaltres mateixos pensem i fem quan ens oblidem dels objectius suprems de la vida i de la nostra dignitat humana. (Pàg. 23)

Hi tornarem moltes vegades, perquè el principi de viure amb consciència sovint se’ns oblida. Txékhov ens compromet amb la Vida.


miércoles, 18 de noviembre de 2015

"Tram 83" de Fiston Mwanza Mujila



Tram 83
Fiston Mwanza Mujila
Pròleg de Yannick Garcia
Traducció del francès d'Anna Casassas 

Fiston Mwanza Mujila Lubumbashi (República Democràtica del Congo, 1981).

Tram 83 ens condueix a un ritme que anul·la la nostra voluntat, ens deixem dur, no ens podem resistir: L'autor cita John Coltrane, cerca un paral·lelisme. No podem, ni volem, aturar-nos.
Ens situa a llocs imaginaris com Ciutat Pais i Rera Pais. Gairebé tota l’acció s’esdevé en un local, Tram 83, on els personatges ens sorprenen i també ens neguiteixen.

... Els sociòlegs, antropòlegs i altres veterinaris tenen tela per tallar. (Pàg. 143).

Els diamants atrauen els éssers més insòlits a la mina; i tant que "hi ha tela per tallar", el lector viu una forma de "seducció".

L'esperança de vida és molt curta en aquest indret, ens mostren una relació dels oficis i les causes del traspàs (pàgines 90 i 91). Tot i que són dades previsibles, ens fan venir un calfred.

Aquesta primera obra ha estat guardonada. Hem de confiar en la transparència de certs premis, assistim a un gran esdeveniment literari, una manera de dir diferent, original i brillant.

Deu haver estat un repte a l'hora de traduir. Tenim la seguretat que Anna Casassas ens ha fet arribar el ritme, que ha triat sempre la paraula justa, no podem ni volem resistir-nos al magnetisme de Tram 83.

Una gran obra, una recomanació sense dubtes. Ed. Del Periscopi ofereix un catàleg impecable on encaixa perfectament Fiston Mwanza Mujila.



viernes, 13 de noviembre de 2015

"Carpas para la Wehrmacht" de Ota Pavel



Carpas para la Wehrmacht
Ota Pavel

Epíleg de Mariusz Szczygiel

Traducció de Kepa Uharte

L’any 1973 la Segona Guerra Mundial encara sumava víctimes. El trastorn psíquic d’Ota Pavel va tenir molt a veure amb la por que va sentir quan era un adolescent.

El seu profund desequilibri el va dur a viure els darrers anys de la seva vida en institucions per a malalts mentals. Allà els metges li van proposar que escrigués. Era, un periodista esportiu de talent reconegut, un autor brillant i popular.

El més insòlit és que no llegim el llibre d'un malalt, es tracta d'una obra plena d'humor i tendresa, un llibre genial, nou contes amb un protagonista que mai no deixa de sorprendre’ns: El pare d’Oto Pavel, un home a qui cap contrarietat fa defallir. El plusmarquista mundial que ven electrodomèstics és, sobretot, un pescador esportiu, un galan quan troba una dona per la qual es deixa seduir. És un bon home, un bon pare, un bon espòs, és un valent que viu la quotidianitat amb el compromís inconscient de generar plenitud tot xiulant, venent, pescant, estimant.

Aquesta Lliçó de Vida la rebem d'un home que va morir als quaranta-tres anys, després de passar nou a hospitals psiquiàtrics.

Com ens diuen a l’epíleg, aquest és un llibre que no podrem deixar de recomanar.

La més sincera felicitació i gratitud a l’Editorial Sajalin per aquest gran encert.



miércoles, 4 de noviembre de 2015

"Els meus començaments" de Panait Istrati



Els meus començaments
Panait Istrati 
Traducció d’Anna Casassas 


L’obra de Panait Istrati (Romania 1884-1935) està escrita en romanès i en francès.

Un noi molt espavilat és obligat a deixar el col·legi abans d'hora, necessàriament ha de treballar. El seu mestre ho lamenta molt i la seva mare ha de fer el cor fort. Fa d'aprenent a la taverna d'un grec: Tria aquest patró per aprendre la llengua del seu pare, el qual no va conèixer, però les condicions pactades són d'autèntica esclavitud.

El nen desxifra els diaris, que li semblen la millor de les "eines" a les quals pot accedir una persona. Es fa amic d'un vell marí i aquest home li posa a les mans un Diccionari Universal, aquest regal actua com el millor dels remeis, l'omple de salut i de bon humor.

“Aquelles expressions que immediatament se'm van il·luminar van posar en moviment la meva intel·ligència i van portat-me un consol al cervell i una alegria al cor”.

Sent la necessitat de conèixer món, més enllà del seu estimat Danubi. S'embarca -sense billet-, cap a Marsella, però per als rodamons els itineraris es fan complicats i tot és incert: ha de desembarcar a Nàpols, allà les passa molt magres, ens explica amb molt d'humor el que és viure dies i dies només d'enciam. Torna a embarcar, aquesta vegada el "final" del trajecte és Alexandria, haurà de passar molt de temps fins que trepigi França, el primer punt d'arribada triat.

Mentrestant, el temps és molt ben aprofitat; sap trobar el millor de les persones i dels indrets que l'acullen.
Tenim a les mans un autor molt important, un home coherent, una vegada més una lectura imprescindible.

"...Una autoritat instituïda té un poder sense límits als ulls dels febles, que s'hi sotmeten i la suporten. Això explica la inconcebible paciència dels pobles davant els crims dels tirans: no és cap pretès valor moral dels opressors el que els dóna la força de dominar el món, sinó la covardia dels oprimits".



miércoles, 28 de octubre de 2015

"Vuelo estático" de Jaan Kross



Vuelo estático
Jaan Kross
Traducció de Consuelo Rubio Alcover


El nostre protagonista viu de manera molt directa les convulsions de la història d'Estònia al llarg del s. XX.

Coneixem l'infant que viu el declivi de la seva família: Té el record dels canvis a casa, canvis que es corresponen amb les davallades del nivell econòmic; les vacances a l’estranger també pateixen els canvis d'estatus; trobem en tota la narració, tendresa i humor.

Més endavant, ja sol amb la mare, fa front a la precarietat gràcies a la seva gran capacitat intel·lectual: Cobra per fer els treballs escolars dels seus companys, n’arriba a fer 30 versions diferents…

Amb la mare organitza una bugaderia mentre fa diverses feines intel·lectuals i és actiu en política. Fàcilment, gràcies a les seves qualitats, esdevé membre del gabinet del primer ministre. Malauradament, però, totes les il·lusions es frusten, els esdeveniments el converteixen definitivament en perdedor i Ullo Paerand passa dècades treballant en una fàbrica de maletes.

Al capítol 31 ens descriu el seu itinerari per la ciutat immediatament després d'un bombardeig: Acaba de sortir de la presó... Va cap a casa… Vivim les sensacions que percep amb els cinc sentits, aquesta vivència de l'horror ens quedarà gravada a la memòria.

Jaan Kross va ser diverses vegades candidat al Premi Nobel. Quan acabem la primera lectura sabem que hi tornarem, perquè a les grans obres s'hi ha de tornar periòdicament.

miércoles, 21 de octubre de 2015

"Les pereres fan la flor blanca" de Gerbrand Bakker


Les pereres fan la flor blanca
Gerbrand Bakker
Traducció de Maria Rosich


Tres germans i el seu pare són els protagonistes d’aquesta novel·la: quatre persones que pateixen una absència; la mare va partir sense acomiadar-se, no saben on es troba, ella mai no oblida els aniversaris i ells no perden l’esperança. Tots ells tenen una relació ideal amb la natura; les seves són unes vides viscudes amb força plenitud...

Esdevé una tragèdia -el fill petit queda cec- els germans ajuden amb encert, però no és prou. Tenen un gran aliat, el gos de la família, que pertanyia a la mare i que després va adoptar com a amo el petit de la casa. Aquest amor incondicional tampoc no és suficient per ajudar el jove de catorze anys.

Els tres germans havien inventat un joc -córrer fins al petit cementiri de prop de casa seva amb els ulls tancats; un cop allà la fita era una tomba concreta-. El més hàbil era el petit, i allà precisament va ser enterrat, al costat de la tomba del forner mort a 1902.

Parlem de Literatura en majúscules, aquest és un llibre que pot generar lectors entre aquells adolescents "mals lectors" o, potser, massa bons per llegir allò escrit pensant només en ells… Aquest és un text important per a tots.

Raig Verd és una editorial amb un catàleg ple de grans encerts. Va ser aquesta editorial que fa un any i mig va publicar Temps de segona mà de Svetlana Aleksievich, Premi Nobel de Literatura 2015. Li feim arribar des d’aquí la nostra felicitació i gratitud.





jueves, 15 de octubre de 2015

"Lady Macbeth de Mtsensk" de Nicolai Leskov


Lady Macbeth de Mtsensk
Nicolai Leskov
Traducció de Marta Sánchez-Nieves

Nicolai Leskov (1831-1895) ha rebut, segons l’editor que ens el presenta, el reconeixement de Tosltoi, Gorky i Thomas Mann, tot i que és un autor poc citat a les antologies.

En aquesta ocasió, Leskov ens presenta un drama de passions desenfrenades que fan de la jove Katerina Lvovna Izmailova una dona capaç de matar i de morir per amor; un amor que arriba per pertorbar una vida avorrida i anònima al costat d'un marit ric que li dobla l’edat, envoltada d'un benestar material que no li produeix cap mena de plaer.

El criat pel qual ha perdut el cap no comparteix mai el seu nivell de passió, així que el canvi de posició social deixa d’estar garantit, es capaç de totes les crueltats. Tot i això, ella el persegueix, el vol a qualsevol preu.

Aquesta és una trama que va inspirar Shostakovich, perquè la desproporció de les passions i aquest enfollit matar i morir es presten fàcilment per ser la base d’un argument d'òpera.

La pinzellada ràpida i excel·lent de la resta de personatges -la cuinera, el marit, el sogre, les dues dones que fan camí amb la protagonista cap al seu captiveri-, ens fan sentir una gran curiositat per aquest autor acabat de descobrir.




miércoles, 7 de octubre de 2015

"Sin visado" de Jean Malaquais


Sin visado
Jean Malaquais
Traducció de Gabriel Hormaechea
Introducció de Norman Mailer

J. Malaquais (1908-1998) és un autor d'origen polonès que adopta el francès com llengua literària.

Sin visado ens presenta una gran quantitat de persones a les quals el destí ha dut a Marsella. És l'any 1942: hi ha jueus, russos, republicans espanyols, tots amb l'objectiu d’obtenir un visat que els allunyi d'Europa. El pànic traspua pertot: hi ha delators, hi ha persones que ho han perdut tot, que són capaces de qualsevol cosa; hi ha individus que, malgrat el cúmul de desgràcies, sobreviuen, perden el cap o es deixen morir tot mantenint la capacitat de raonar sense por, sense perdre els ideals.

Norman Mailer, de qui Malaquais va ser traductor, el reconeix com un Mestre que va "millorar" la seva obra, amb un perfeccionisme exemplar.

Sin visado, publicada per primera vegada en castellà, és un document vital per entendre aquest període de la història d'Europa i, alhora, una mostra d'una qualitat literària a l'alçada dels clàssics que el van precedir.

Malaquais, autodidacta, va passar llargues jornades a les biblioteques franceses fent "seva" la llengua que el destí li va oferir. Ens va deixar el testimoni de les pròpies vivències: Ell era, sobretot, un home d'acció, sempre al costat dels més desvalguts.

Aquesta novel·la és, sens dubte, un gran descobriment, un clàssic imprescindible.

jueves, 1 de octubre de 2015

"Nosaltres" de Ievgueni Zamiatin



Nosaltres
Ievgueni Zamiatin
Traducció de Miquel Cabal Guarro


I.Zamiatin (1884-1987) va patir la repressió abans de la Revolució Russa de 1917 i es va haver d'exiliar posteriorment.

Ens presenta un món en el qual les persones no tenen nom, sinó que són designades per números, viuen en un Estat Únic i han d'obeir al Benefactor. L'Estat ho controla tot, les parets són de vidre, els moments "íntims" també són dosificats tot seguint unes directrius: Tot el que surt dels límits és perseguit i eliminat. Tenim un narrador que D 503, accedim a les notes d'un diari, 40 apunts.
A la pàgina 137 se’ns diu que l'Estat Únic és una tona "nosaltres" i “jo” és un gram, ..."I el camí natural de la insignificància a la grandesa és oblidar-te que ets un gram i sentir que ets la milionèsima part d'una tona..."

Aquesta obra és precusora de "Un món feliç" d’A. Huxley i de "1984" de G. Orwell.

La present edició inclou la carta que l'autor adreça a Stalin, en la qual li demana que li sigui permès sortir del país: Aquest és un document molt important per entendre fins a quin punt el sistema controlava els seus súbdits. L'any 1932, gràcies a la intercessió de M. Gorki, va poder abandonar la URSS.

Aquesta obra va ser escrita al 1921 i publicada a Rússia l’any 1988.

Una recomanació sense dubtes, una lectura imprescindible com a document i de sublim qualitat literaria.



miércoles, 23 de septiembre de 2015

"Per amor a la justícia" de Teresa Forcades




Autora: Teresa Forcades

Per amor a la justícia

Dorothy Day - Simone Weill


En aquesta obra ens són presentades dues dones que no poden separar la seva experiència com a creients del compromís que senten i exerceixen amb la societat.

Dorothy Day (1897-1980), des de l'activisme com a actitud vital, se situa sempre al costat dels més desfavorits. L'any 1933, Day i Peter Maurin -una persona que també entén la fe com una lluita per la justícia-, creen el periòdic Catholic Worker. Aquesta publicació no s'ha deixat d'editar al preu simbòlic d'un centau de dòlar. Seguidament ambdós organitzen les Comunitats Catholic Worker. En aquest moment hi ha 252 cases obertes per acollir els més desprotegits, no només aquells que no tenen feina, sinó, i sobretot, aquells que mai no en tindran.

Dorothy Day va recolzar lluites sindicals; no demanava només sous dignes, sinó també treballs dignes. Va patir diverses estades a la presó i va morir als 83 anys sense perdre en cap moment el compromís amb els seus principis.

Simone Weill (1909-1943) ens deixa un llegat intel·lectual molt important: el seu pensament és del tot complex; coneix de primera mà el que és la vida a les fàbriques i al front. És una persona de salut molt fràgil, la seva vida és una lluita constant per defensar els seus principis.
En un món on la majoria dels humans viuen en democràcia, el perill dels fanatismes religiosos no està superat, ans al contrari, la fe és utilitzada per sometre.

El pensament d'aquestes dues dones no ens parla de misticismes abstractes, ambdues apel·len a la Justícia, a l’Ètica i a la Bondat.

miércoles, 16 de septiembre de 2015

"La puerta de los ángeles" de Penelope Fitzgerald


La puerta de los ángeles
Penelope Fitzgerald

Fitzgerald és una autora que ocupa un lloc important en el catàleg de l’editorial Impedimenta; donem les gràcies als editors perquè tenim l’oportunitat de conèixer una manera de dir brillant i original.

Aquesta novel·la ens presenta dos mons fascinants i oposats. Per una banda, la rigidesa ancestral en què viuen els professors de Cambridge: un món fet de jerarquies que res no pot fer trontollar, un món en el qual els joves brillants hipotequen les seves vides per "viure" l’ideal de l’erudició, tot sacrificant els somnis personals, aquells que res tenen a veure amb el fet d’ aprofundir en el coneixement acadèmic des del lloc que la vida els ha oferit dins un sistema complex que els fa diminuts.

Aquesta mentalitat i manera de fer afecten a tot: a la pàgina 152 se’ns fa una relació de tots els estris considerats imprescindibles quan el marit fa tots els àpats a casa.

Per altra banda, trobem Daisy, que va créixer al sud de Londres, en un lloc on tot esdevenia al carrer, on la gent canviava de casa quan el deute del lloguer es feia impossible de pagar. Sola amb la seva mare, molt aviat òrfena però amb capacitat de somiar, d'improvisar, d'assolir una fita, Daisy viu en un món en què les dones ocupen un segon lloc. Persones com la Daisy són les que sobreviuen, les que prenen decisions: la nostra protagonista, la mare i les germanes del jove professor, l’esposa passiva que ens presenta tot allò que cal escurar diàriament (pàg. 152).

Un bon moment garantit, ens divertim i coneixem una realitat –descrita de forma magistral -no tan llunyana en el temps.


sábado, 12 de septiembre de 2015

"Los grandes placeres" de Giuseppe Scaraffia


Los grandes placeres

Giuseppe Scaraffia

L'autor ens recorda que la nostra quotidianitat és plena de grans plaers. Després de llegir Scaraffia tenim la seguretat que un d’aquests grans plaers el trobarem llegint; també al cinema i, no cal dir-ho, tot caminant, tot tenint consciència del paisatge, prenent xocolata, cafè,  xampany, fent tot allò que ens duu a un somriure inconscient... Un somriure que és una vitamina fonamental per afrontar allò que la  vida ens té reservat. 

Jean Cocteau va fer aquesta reflexió: Los espejos deberían reflexionar un momento antes de reflejar las imágenes (pàgina 214).

L’autor cita des de Balzac a Hemingway, sense oblidar Leo Malet. Li’n donem les gràcies i sabem que, de ben segur, farem ús d'aquesta guia de lectures.



miércoles, 2 de septiembre de 2015

"Material rodante" de Gonzalo Maier


Material rodante
Gonzalo Maier
Editorial minúscula

S'inclou una altra joia al catàleg de l’editorial Minúscula-Paisajes Narrados: En aquesta ocasió coneixem un viatger d'un únic itinerari que es repeteix setmanalment entre Bèlgica i Holanda.

... Ni siquiera es un libro de viajes, porque en ellos se descubren siempre cosas nuevas y desconocidas, y acá todo está calcado, tal como un mantra o un libro de canciones de misa. (Pàg. 90).

Acompanyem el nostre atípic viatger en les seves brillants reflexions, perquè ell viu dos pics per setmana el misteri i l'aventura de viatjar en el mateix tren per fer el mateix itinerari.

Coneix els turistes que fan de la guia Lonely Planet una llista
d'obligacions. Ens parla del pijama com la prenda ideal, oposada a la vida de les presses i de les obligacions; ell experimenta el plaer de la passivitat. Ens dóna pistes de com varen arribar les araucàries a Europa o dubta quan s'ha d'acomiadar per "mail", car no li serveixen les fórmules convencionals.

Aquest és un llibre de viatges que ens duu a un experiència del tot insòlita, molt ben rebuda i que ens fa prometre una fidelitat a l'autor que acabem de descobrir.


viernes, 28 de agosto de 2015

"Sicilia sense morts" de Guillem Frontera


Sicilia sense morts
Guillem Frontera
Club editor

Sicilia sense morts denuncia uns fets concrets; als lectors d'altres indrets, potser els caldrà consultar hemeroteques, nosaltres no hem b'esbrinar res ens descriu la realitat del moment que vivim.
En els personatges que ens donen a coneixer, tot es mediocritat i petitesa, amb poques excepcions, Nerea i Cecil, que són víctimes, deu ser perquè
anem curts d'herois, qui més s'acosta al home íntegre, que es un personatge habitual quan "no hi ha un pam de net", podria ser en Mateu Llodrà però, devant el dubte, l'autor ens posa en antecedents: és "cínic i hedonista".
Hi ha una fragment que és un compendi de sociologia i urbanisme: a la pàgina 251, se'ns descriu l'edifici a on viuen Liudmila i Cecil.
Veure perfectament reflectida la crònica del nostre present, ens anima, potser ¿ja hem tocat fons?.



jueves, 20 de agosto de 2015

"Formas breves" de Ricardo Piglia


Formas Breves
Ricardo Piglia
Any 2000

El privilegi d'accedir a les lliçons d'un Mestre: Voldríem retenir les reflexions que trobem en aquestes 142 pàgines, llegides i rellegides. Prenem consciència del privilegi d'haver assistit a una classe magistral en una taula d'un d'aquells "cafès ben il·luminats" que han de tenir sempre aprop aquells que viuen en una cambra d'hotel.

La lectura es el arte de construir una memoria personal a partir de experiencias y recuerdos ajenos (pàgina 53).
Por todo esto habría que decir, en fin, que el problema no es tanto que una obra sea o no de vanguardia: lo fundamental para un escritor es que el público y la crítica sean de vanguardia (pàgina 87).

A través de reflexions sobre la traducció, la novel·la policiaca o el conte, Piglia ens impulsa a rellegir o descobrir els grans autors argentins i els gran autors de la literatura universal, que formen la seva biblioteca personal.
Piglia és un autor del qual no podrem prescindir, les seves Formas breves constitueixen un regal al qual tornarem un cop descobertes o rellegides les seves propostes.

Una vegada més, una recomanació sense reserves. 




miércoles, 12 de agosto de 2015

"La Cata" de Roald Dahl


La Cata
Roald Dahl
Il·lustracions d’Iban Barrenetxea
Traducció d’Íñigo Jáuregui


La Cata, publicat l'any 1945, és un relat perfecte. Fa 70 anys que va ser escrit i els personatges que ens presenta s’han fet tristement quotidians.

Tenim un agionista - un home que especula financerament de manera fraudulenta en perjudici de tercers- i trobam també un farsant metòdic i de gran perícia, un gurú en el seu àmbit, la cata de vins.

L'especulador, per ser "coherent" amb el nivell econòmic assolit , es veu obligat a convertir-se en un home culte, sensible i gran gourmet.

Els dos homes es troben a taula i fan una aposta, com altres vegades. En aquesta ocasió -massa agosarada-, el nostre gurú tria una penyora molt valuosa, segur de la seva superioritat. El lector viu moments d'angoixa; el final pot ser terrible i sembla que no s’ha de poder evitar, però la sort no està del seu costat: un descuit inexplicable en un home de la seva experiència fa que el desenllaç d'aquest relat sigui del tot feliç. El lector relaxa la tensió i un somriure l'acompanyarà una bona estona.

Aquest conte el tindrem moltes vegades present: fa 70 anys aquesta història ens presentava dos personatges excèntrics; avui convivim amb infinitat de catadors i gourmets…

Unes il·lustracions excel·lents que no podem deixar de valorar creen el clima idoni i ens donen a conèixer els personatges abans que les paraules.
Un llibre per gaudir i recomanar.



martes, 4 de agosto de 2015

Amb la corda al coll de Joseph Conrad



Amb la corda al coll
Joseph Conrad
Traducció Marta Pera Cucurell


Aquesta obra (1902) és part de la trilogia formada per Joventut (1901) i El cor de les tenebres (1902).
Joseph Conrad va començar a navegar molt jove, va ser mariner arreu del món. Per això, quan ens descriu els vaixells, els paisatges i els ambients, ho fa amb la perfecció de qui ha viscut i estimat les experiències que la vida li ha fet anar acumulant.
Considerat mestre en la descripció de l´ànima humana, en aquest cas ho és dels personatges que la vida va posar al seu camí, els mariners i el seu entorn.
Ens presenta al capità Henry Whalley, un home que ha tingut una vida plena: ha estat un gran i reconegut capità i ha estimat una dona que, excepcionalment per a un mari, ha compartit amb ell la vida als vaixells. Whalley queda vidu jove, coneix la fatalitat de la fallida econòmica i, per tal de protegir el futur de la seva única filla -a qui estima per sobre de tot- pren decisions difícils i valentes. El seu darrer destí es manar un buc de cabotatge molt vell, propietat d´un armador arruïnat amb qui es molt difícil la convivència. I amb un segon de bord, Sterne, intrigant i malfiat.
Aquets personatges. Un home que condueix la seva vida i pren decisions i els que víctimes de les seves limitacions, viuen a la deriva, són el nucli da novel.la.
Com totes les grans obres, a Amb la corda al coll no hi han moments baixos- A la pàgina 117, d´aquesta edició, trobem la descripció de la cabina d´en Massy, el frustrat maquinista que ara és propietari del vaixell i a qui la vida porta a fer un paper per sobre de les seves possibilitats. Aquesta presentació d´un espai no ens deixa gens indiferents, ens neguiteja encara més que les accions que narren...
Un desenllaç impossible de deduir, que ens sobta i ens fa més gran encara al nostre heroi.
Jorge Luis Borges va dir-ne: “Una de les narracions més esplèndides de la literatura anglesa”.
Una vagada més, una recomanació sense reserves.



domingo, 26 de julio de 2015

"Adán y Eva en el Paraíso" de José Maria Eça de Queirós



Adán y Eva en el Paraíso
José Maria Eça de Queirós  (1845-1916)
Traducción y prólogo de Juan Sebastián Cárdenas
Ed. Periférica


Aquest relat va aparèixer a l’Almanaque Enciclopédico de Lisboa l'any 1897.
l'Almanac combina la informació pràctica amb la divulgació científica i, donada la trascendència que tenia en societats tan precàriament informades, també inclou el relat literari pensat per gaudir sense deixar de tenir els valors de formació del lector.
Un triomf de la fantasia i l'humor:  Adan, venerable Pare, és presentat amb una descripció simiesca, alhora que se’ns dóna a conèixer una Eva més racional. La natura és presentada amb rigor de naturalista, però aquest relat té, per sobre de tot, la funció de divertir, de provocar de manera intel·ligent. No pot ser d'altra forma; parlem d'un autor fonamental, imprescindible, un d'aquests autors del XIX als quals sempre s'ha de tornar, aquesta  vegada en format de vuitanta pàgines plenes d'erudició i humor.
Els almanacs devien, moltes vegades, ser llegits en veu alta, tot compartint l'experiència com un  esdeveniment. Ens podem imaginar els lectors, o el lector i els oients, fent contínues interrupcions per enriquir el text o per dur-lo pels viaranys més impensables. Podríem fer l'experiment de tornar a aquestes formes de lectura, una proposta divertida i de gran qualitat literària per a un vespre d'estiu.