Rellegir 168

 

llibre

 

 

LAS ORILLAS DICHOSAS-EL ECO-DOMINGO

Irène Némirovsky

Traducció María Tabuyo i Agustín López
92 pàgs.

Irène Némirovsky, (1903-1942), LAS ORILLAS DICHOSAS-EL ECO-DOMINGO, (1934)

A la contracoberta, ens diuen:

"Lo que siempre me interesa es tratar de sorprender el alma humana bajo el exterior social (...), desenmascarar, en una palabra, la profunda verdad que casi siempre se opone a la apariencia..."
I. Némirovsky, juny 1933

Tres relats molt breus i d'una profunditat que ens porten a lloar, una vegada més l'autora, la perfecció en el retrat de l'ànima, la capacitat, en un espai mínim, de presentar un univers, de crear una atmosfera, personatges que queden amb nosaltres i ens ajuden a entendre el món, perquè, amb subtilesa i perfecció, al·ludeix als trets que ens fan humans.

Christiane i Ginette, la primera jove, rica, estimada per la família i les amigues; Ginette, vint anys més, també havia estat guapa, li costa perdre l'esperança, malgrat les evidències, encara somia possibilitats de ser respectada i estimada, de poder ajudar a la jove privilegiada, d'oferir-li la seva experiència, la realitat no deixa de fer-li veure que tot s'acabat. Christiane, estima un home, començarà la vida al seu costat, acceptant, des del primer moment, les prioritats d'ell, cerca, per sobre de tot, l'estatus i els diners, no li amaga les infidelitats, ella assumeix el paper de la jove enamorada i radiant. Coneixem la crueltat de les amigues de Christiane davant Ginette.

Admiració cega per part de la mare de Christiane, diu mirant-se la filla que forma part del grup de noies de la festa:

"Un montón... de cosméticos, de joyas de mujer. ¡Christiane es tan distinta!" pàg. 10

La soledat d'Agnès, tot és perfecte al seu voltant, la llum, la temperatura d'un diumenge de primavera a París, al carrer els infants i les famílies surten de l'església; a casa, la taula ben parada, l'àpat immillorable i per sobre de tot, la seva soledat serenament assumida; Guillaume, el marit, ha de sortir a divertir-se, un home que desborda de vitalitat:

"...tenia cuarenta y cinco años, la edad en que el hombre es más poderoso, más seguro de sí, con aplomo en la tierra, la sangre espesa y rica." pàg. 64

Nadine la filla també ha de gaudir de la plenitud del moment, ella quedarà amb Nanette, la petita encara la necessita, Agnès estima el que l'envolta, els objectes i la llum que inunda les habitacions, una forma de felicitat que els altres no poden entendre, la filla, en la seva arrogància, pensa de la mare:

"Es hermosa la inocencia y la paz del corazón." pàg. 92

Pàgines en les quals tot és essència, traç segur, una perfecció en la forma que ens porta a reiterar l'admiració més profunda. Una vegada més una recomanació sense reserves.