llibre

NEIX UN TEIXIDOR DE SOMNIS. El despertar d’un escriptor

Ngugi wa Thiong’o

Traducció Josefina Caball

246 pàg.

Thiong’o, un autor que hem fet nostre, gràcies a l’excel·lent criteri de l’editora de Raig Verd; cada llibre és un gran esdeveniment per als lectors, que ja l’han considerat predilecte des del primer moment.

Aquesta vegada l’acompanyem en el període que va de 1959, l’any en què comença la Universitat de Makerere, fins que surt llicenciat, el 1964. L’any 1962 és fa realitat la independència de Kenya, Thiong’o passa en aquest període de ser súbdit d’una colònia de la Corona britànica a ciutadà d’un país independent.

Sempre presents el seus: la mare, que li va inculcar el principi que no havia de posar límits al coneixement, sempre havia de treballar més; l’admirat germà, guerriller, membre de l’LFA (Land and Freedom Army-Exèrcit de la Terra i la Llibertat), sempre present al seu pensament. Impotència davant la falta de respecte cap al seu poble quan llegeix l’Informe Corfield on es permet aquesta afirmació:

...”Se sembren les llavors de possibles disturbis quan una societat primitiva entra en contacte massa estret amb una societat més elevada i civilitzada” pàg. 83

Aquest racisme permanent el va fer “serrar i carrisquejar” les pròpies dents.

Assistim a la primera signatura d’un contracte amb una editorial. El teixidor de somnis ens diu:

...”Potser vaig ser concebut a les pàgines de Brontë i de Tolstoi” Pag. 97

La literatura l’acompanya, aquell coneixement profund de Shakespeare de les representacions escolars formaran part de la seva vida. Té presents les paraules del Rei Lear quan diu que “fins i tot un gos és obeït pel seu càrrec”

L’assassinat de John Kennedy, la independència del Congo, anàlisi acuradíssim d’aquest període històric viscut a Makerere.

Un home lliure, una veu necessària que ens trasbalsa i emociona, al qual tornarem i difondrem, perquè és un referent ètic inqüestionable.

llibre

 

REIS DEL MÓN

Sebastià Alzamora

594 Pàg.

Coneixem un infant que viu amb els seus oncles a Santa Margalida, els pares s’han vist obligats a emigrar, el nin té una intel·ligència evident i la família fa l’esforç de donar-li accés al coneixement, és alumne dels teatins, ben aviat esdevé una persona amb grans capacitats, tot i així ell mai deixa de tenir presents els oncles, valora la saviesa dels pagesos i lamenta profundament la trajectòria dels pares emigrants que moren lluny i pobres, la més gran de les injustícies, les guerres són presents a la vida del jove i el porten a prendre partit, és un pacifista convençut.

Suïssa, febrer de 1950, som presents en una conversa entre don Joan March Ordinas i el doctor Joan Mascaró Fornés, en presència del director Tramulles.

El doctor Joan Mascaró Fornés, que viu i treballa a Cambridge i ha traduït del sànscrit, té uns principis morals, una senzillesa i uns valors amb els quals el banquer no té capacitat per negociar.

Parlen de la Guerra, Mascaró ens diu:

...”La guerra no és un fet abstracte, sinó un cúmul de fets concrets. Fets desgraciats, sovint espantosos. I qui els pateix són les persones concretes. pàg. 194

Per al banquer March les guerres van ser font de riqueses, els polítics i els dictadors el van témer i ell va guanyar.

Tramulles gosa intervenir:

“Matar un home per defensar una idea no és defensar una idea, és matar un home” pàg. 199

Som a Converton l’any 1958, assistim a la quotidianitat del Dr. Mascaró i la seva família, la seva dona Kathleen Ellis-Mascaró, una dona d’una serenitat i harmonia exemplars, algú que se sap “companya de l’eminència”, ens parla de la intel·ligència dels fills:

… “Si la intel·ligència de na Mary se situa al descobert, la d’en Martí cerca el recer de l’erudició i tendeix a l’empatia, a la comprensió de les realitats que li són alienes, que és el principi de l’espiritualitat. Té la mateixa mena d’intel·ligència que el seu pare” pàg. 346

Mascaró ens parla de les guerres del s. XX:

...”No impedirem que esclati la tercera només afavorint la circulació de bens i mercaderies. Són les idees, les que han de circular lliurement” pàg. 373

Ens parla de les religions:

…”les religions són obscurantistes quan es converteixen en instruments de poder. Quan serveixen per al domini dels homes per part d’altres homes. Però com a instruments de pensament, només són vies per acostar-nos al coneixement...” pàg. 426

Mascaró va admirar a March, en el banquer veia un home, un igual, a qui reconeixia una intel·ligència excepcional. El fet de no deixar-se utilitzar, de no permetre que es posés preu a la seva llibertat, va contradir el banquer per qui no hi havia res que no es resolgués amb una xifra en un taló, la fermesa d’en Mascaró els va igualar i en March va obtenir allò de què segur anava escàs, un amic fidel, potser el més gran triomf de la seva “brillant” trajectòria.

Segurament pel banquer, la figura de l’home savi i bo, de l’home senzill i compromès amb el coneixement va representar un repte, potser l’únic repte que el va superar.

Assistim a una conversa a Madrid entre Mascaró i un Tremulles que en la seva decrepitud, encara es considera servidor del banquer, discrepen:

...”Emili, vostè ho explica gairebé com si don Joan fos un filantrop.

...”segueix sent un irònic, doctor.

-La ironia sovint és una forma educada de cortesia. Això ho vaig aprendre de jovenet amb els pagesos”. Pàg. 540

Mascaró ens diu d’en March:

...” Allò que al meu entendre el definia millor era la seva capacitat de veure el fons del assumptes, i de les persones, amb penetració i nitidesa. En això no he conegut ningú com ell. Feia, en qüestió de segons, raonaments que a d’altres els poden costar una vida sencera...”Pàg. 541

Al final del llibre na Kathleen, viu un moment de satisfacció que lamenta no compartir amb el seu home, en Martí diu a la seva mare:

“- L’home que té força de voluntat, que sempre recorda el seu objectiu superior, que fa una feina pura i que sempre realitza amb cura el seu treball, que essent amo d’ell mateix viu la vida de perfecció, i que sempre, per sempre, està en vigília, aquest home s’alçarà amb la glòria.” Pàg. 582

En Martí sabia de memòria fragments de Dhammapada. Malgrat tot, els primers “aliments” havien fet el seu profit.

Aquesta novel·la ens acosta als dos personatges, del primer ja ens havien presentat infinites versions, per a molts de nosaltres aquest llibre és un descobriment de la figura d’en Mascaró, conèixer Mascaró ens compromet èticament i intel·lectualment. La gratitud més sincera a l’autor que ens posa a les mans una obra del tot necessària.

llibres

 

 

EL SOLC

Valérie Manteau

Traducció Elisabet Ràfols Sagués

199 pàg.

Hrant Dink 1954-2007, periodista armeni assassinat a Turquia, reconstruint la vida d’aquest home, just i valent, ens endinsem en la bellesa i l’horror d’Istambul, som a l’any 2016, anem enrere, els aconteixements son d’una densitat que produeix vertigen, l’atmosfera ens envolta, ens sentim angoixats i atrapats a l’hora.

Hi ha un moment que la periodista francesa a la qual acompanyem, ens diu respecte als espectadors d’una pel.lícula de Godard que fan al campus de la universitat del Bosfor:

...”crec que entre una gentada tan heterogènia ningu no veu la mateixa pel.lícula que el seu veí. pàg. 122

aquesta sensació és constant.

Dink sempre present, aquest infant abandonat als sis anys, amb els seus dos germans més petits, van viure al carrer fins varen ingressar en un orfelinat; l’any 2016 els infants que demanen pels carrers son sirians…

Hrant Dink devia tenir present la paràbola del sembrador quan va fer que la seva revista es digues Solc, les llavors que van a parar al solc no es perden… el seu compromis amb la professió queda patent en aquest detall i en molts d’altres.

Quan tanquem el llibre sabem que ens ha tocat, ens han presentat un país i una ciutat en un moment espècial i recent, els aconteixements són els que llegim a la premsa, la bellesa de la ciutat és la que tantes vegade sens ha descrit… la quotidianitat de la jove periodista francesa, una dona que viu una passió que s’esbaeix, les relacions d’amistat són presents, el que ens meravella del que ens diu és que no hi ha distància, l’autora, una dona de 35 anys, ens descriu el moment actual al qual arriba analitzant el passat de manera magistral.

Una obra a la que hi tornarem per molts motius, els personatges ens han atrapat i l’anàlisi ens ajuda a acostarnos a la complexitat d’una realitat contemporànea. Una vegada més una recomanació sense reserves.

llibre

 

 

HEIDA. Una pastora en el fin del mundo

STEINUNN SIGURDARDÓTTIR

Traducció Enrique Bernárdez

319 pàg.

L’autora cita Svetlana Aleksiavitx, l’obra de la qual li va servir d’estímul per fer-nos arribar la quotidianitat d’una pastora de 500 ovelles a Islàndia, una vegada més “La vida, la vida ras i curt, esdevé literatura”.

Som a Islandia, una dona jove, que es va formar per ser ramadera, però que circumstàncies van dur a les passarel·les de moda, el seu cos i bellesa excepcional la van convertir en model professional. Als 23 anys quan ja sabia com era la vida d’una model, opta per tornar a casa, a la mort del seu pare tria fer-se càrrec de la granja de la família. La vida la sorprèn una vegada més, es veu abocada a l’activitat política, ha de defensar el territori, els especuladors han triat aquell indret per construir una central elèctrica.

Acompanyem a la nostra heroïna durant un any, els capítols estan dividits per estacions, assistim a les feines que es repeteixen any rere any, coneixem una dona valenta i decidida que no ens amaga la seva fragilitat, ens parla de malalties i depressió, ens parla de com d’importants han estat per a ella família i amics, les germanes i amigues sempre presents. Ens transmet els rigors del clima, la seva granja és a prop d’un volcà, ens descriu una pluja de cendres, quan al final del propi braç no veus la mà:

...”No viene mal encontrarte de pronto ante la evidencia de que la técnica actual no lo soluciona todo.” pàg. 316.

Ens fa un perfil dels personatges que arriben de la ciutat per enredar els ramaders, amb les estratègies més grotesques. Tot plegat ens és molt proper, parlem d’especulació… de cercar un guany ignorant que l’element més important del projecte són persones a qui es vol arrabassar la terra de sota els peus.

Sent la necessitat de lluitar per la terra, no sent la terra com quelcom propi, és ella que pertany a la terra, té presents els islandesos que van haver d’emigrar, aquell també és un lloc al qual han de poder tornar.

Al seu país hi ha una veneració per la poesia popular, la gent fa gloses i assisteix a trobades de glossadors, ella també hi participa i els versos que ens transcriu són aguts i divertits. És una lectora que va descobrir i gaudir amb la literatura, la seva mare també… tot i que tenim la sensació que la vida en una granja no deixa temps per als llibres, viuen contrarellotge, van sempre pels límits del pressupost, volten pel país treballant per a altres ramaders…

En fi… la nostra heroïna aconsegueix aturar el desastre, nosaltres després d’aquesta lectura confiem més en les persones.