llibre

CREIX UN ARBRE A BROOKLYN

Betty Smith

Traducció Josep Alemany

574 pàg.

19 euros

Som a principis del s. XX a Brooklyn, coneixem una família d'immigrants, la generació anterior va arribar a Amèrica amb la seguretat de que era possible una vida més digna.

Na Francie Nolan, està destinada a tirar endavant.

El seu pare, un home d'una sensibilitat especial, un tipus que es feia estimar, però tenia poques capacitats per lluitar contra les complexitats del món. Els Nolan són homes amb pocs recursos práctics. Com a contrapès tenim la nissaga Rommelay, l´àvia, la mare i les ties de Francie, són persones destinades a lluitar amb encert. De l´àvia Mary, d'origen austríac, EN sabem:

“... a Àustria havia estat una dona venerada per la seva saviesa i moltes persones li van demanar consell…”

“...Adorava a Déu i estimava a Jesús, però era comprensiva amb els qui s´apartaven de tots dos.” pàg. 77

També sabem que, tot i no saber llegir ni escriure, va dir a la seva filla que els nens havien de llegir cada vespre una pàgina de Shakespeare i una pàgina de la Biblia protestant, tot i ser catòlica li inspirava més confiança la Biblia dels protestants…

A la nostra Francie, la va salvar la passió pel coneixement, des de que va aprendre a llegir, cada setmana anava a la Biblioteca a cercar un llibre, el triava tot seguint l´ordre del catàleg, tenia previst no deixar-se cap volum. Va acabar l'escola primaria, no va poder accedir a l´institut I va haver de treballar, però això no li va representar deixar d'aprendre.

Coneixem un indret, el Brooklyn de principis de segle, les alegries i les penes dels veïns. La lluita per sobreviure el món del treball, les dificultats compensades per la força de l´il.lusió. La mare frega l´escala a canvi del lloguer, cada moneda té el seu destí, ha d´estalviar perquè la prioritat és el futur dels infants.

Betty Smith, ens fa còmplices de les dones Rommelay, la mare de na Francie i les seves valentes i peculiars ties, dones amb una empenta excepcional. De la mateixa manera que l´arbre del pati creix contra tot pronòstic… Els nets de la senyora Rommelay troben el seu lloc al món i la passió pel coneixement els acompanyarà sempre.

Una vegada més una recomanació sense reserves.

L´OFICI

Sergei Dovlàtov

Traducció Miquel Cabal Guarro

Epíleg Laura Salmon

224 pag.

19 euros

Sergei Dovlàtov (1941-1990) arriba als EUA als 37 anys. A causa del rebuig que va patir al seu país, Dovlàtov només confiava que la seva literatura fos publicada al tamizdat (la xarxa de literatura russa publicada a l´estranger), aquesta possibilitat podia fer que arribes als lectors de l´URSS clandestinament mitjantçant una altra xarxa samizdat. Aquets varen ser els començaments d'un autor fonamental del s. XX. Un cop a Amèrica va trobar reconeixement.

«l´Ofici» consta de dues parts, la primera “El llibre invisible” va ser escrita abans d'emigrar i ens explica la irrespirable realitat que es viu a Leningrad, quan ens dóna a conèixer la quotidianitat que pateix. Malgrat les circumstàncies, no hi manquen l'humor i la ironia. A la segona part, “El diari invisile”, ens trobem amb els seus primers moments a Amèrica, la creació d'un setmanari adreçat a la comunitat russa dels EUA, el reconeixement del seu talent amb la publicació de relats a la revista New Yorker i l´edició del seus llibres.

Una vegada més, Dovlàtov ens commou i ens diverteix, coneixem els peculiars companys amb els que s´embarca en l´aventura de la revista adreçada a la comunitat russa.

Es defensa d'en Bogoliúbov, editor de l'únic diari fins aleshores adreçat als immigrants russos, el qual veu com una competència el setmanari que han et néixer els membres de “la tercera emigració”:

“Per desgracia, la nostra vida s'escriu sense esborranys. No es pot reescriure, no se'n poden guixar línies soltes. Serà impossible corregir-ne les errates.” pàg. 177

Una observació als homes de negocis:

“... els diners han esdevingut anàlegs d'altres valors d'una categoria superior. L'import s'ha convertit en una xifra. I la xifra s'ha tornat un signe heràldic.” pàg. 188

El reconeixement el sorprèn, tot passa depressa, ell encara té com a prioritat el compromís amb la revista.

Agraïm les genials observacions paral.leles “Solo per a Underwood”, hi tornarem… hi tornarem per una necesitat vital de tornar a saber-nos privilegiats com a lectors. Una vegada més una recomanació sense reserves.

Istanbul Istanbul

Burhan Sönmez

Traducció Pelin Dogan i Miquel Saumell

285 pàg.

18,50 euros

Quan acabem la lectura, ens trobem amb aquestes paraules:

L'infern no és el lloc on patim,

és el lloc on ningú sent el nostre patiment.

al-Hal.laj

Homes que han perdut la llibertat i son receptors impotens de la crueltat dels seus botxins pateixen interrogatoris en els quals se´ls destrosa el cos. La fantasia de les històries compartides els farà forts, la ciutat, Istanbul, pren protagonisme, els nostres narradors, en els seus relats, ens fan arribar a un nivell de puresa que només es pot explicar per la realitat del confinament, la fragilitat del cos i les poques possibilitats de sobreviure. Tot plegat els porta a una lucidesa que fa que les seves reflexions ens trasbalsin. Els lectors suportem la duresa del dolor terrible i quotidià que pateixen perquè ben aviat entrem en el seu joc, ens divertim, volem encertar les endevinalles pel nostre conte, riem i, quan ells brinden nosaltres també “aixequem la copa”.

L´Oncle Küheylan fila molt prim quan ens parla de l'amor a la ciutat, de com l´estimen les persones:

…”L'amor sense afecte les fa més egoistes.” pàg. 183

Fan retrets a la ciutat:

…”Van crear ments que, en comptes de tenir-ne prou amb la inexistència de Déu, volien ser Déu” pàg. 206

La solidaritat, el compromís amb l'altre, tenir cura del més necessitat, estimar d´una manera radical, amb la ràbia i la força que els hi dona la lluita per continuar alenant.

Ens expliquen mons utòpics on els homes es prenen seriosament els somnis, els agrada abraçar als desconeguts i on no tenen vergonya de ser pobres, sinó de ser rics… pàg. 108

Tots tenim la nostra Istanbul, les reflexions dels quatre captius són universals i els lectors que ens hem apropat estotjarem els somnis i les fantasies. Ens han mostrat el camí per foragitar la por i per donar trascendència a cada moment.

Som davant una reflexió sobre la tortura, una xacra que no és llegenda “el poder té drets”, els cops són permesos, i la vexació i l´agressió són fets amb els quals els humans han de conviure, la por té sentit, el poder te “la pell fina” i “drets” per establir els seus límits.

Una vegada més una recomanació sense reserves.

libros

Duelo de alfiles

Vicente Valero

163 pàg.

Ed Periférica

Seguim un viatger en els seus desplaçaments, un peculiar observador que ha inclós un joc d´escacs a l´equipatge, ell és el quart dipositari del llegendari estoig.

Parteix a Dinamarca, allà trobarà l’amic pintor que cerca perpetuar la bellesa del silenci i la solitud. L’estoig dels escacs, té el seu primer moment de protagonísme. El nostre viatger deixa la casa que l’acull per cercar el jardí en el qual Brecht i W. Benjamin, a l’estiu de 1934, van jugar llargues partides, Brecht fumava relaxat creia en la possibilitat de que la humanitat trobes un camí… W. Benjamin, com Kafka, autor que varen citar des de diferents punts de vista, no confiava en una «salvació». Malgrat les diferències tots dos consideren F. Kafka un visionari.

Seguim al nostre viatger a Torí, allà coneix a un matrimoni de jubilats que viuen una feliç rutina a on els escacs tenen un paper molt important: cada dia dediquen unes hores a pensar plegats davant el taulell. El porten a casa seva, comparteixen amb els nou conegut allò més preuat, la seva biblioteca… i apareix Nietzsche ECCE HOMO, una placa al carrer du als amfitrions a aclarir la utilització que es va fer de les paraules del filòsof. Aquí ens remeten a un relat de Kafka titulat “Un viejo manuscrito”:

“Hay algún malentendido y este malentendido será nuestra ruina”.

Som a Augsburg, allà farà una coneixença que també quedarà vinculada als escacs, Detlef, l’home que juga cada dia una bona estona- És metge i fill d’un metge que va compartir les aules de la Facultat de Medicina amb B. Brecht, que va exercir a Dachau després d’altres destins, allà va perdre el cap i el varen fer desapareixer. Detlef també és metge, també és boig, a ell l’hi han permès sobreviure.

L’any 1916 Kafka va fer una lectura a Munic de La colonia penitenciaria.

El darrer destí Zurich, hi ha un campionat internacional d’escacs, ens citen la novel.la de S. Zweig i la menys coneguda de Nabokov “La defensa”, també a G. Steiner. A Zuric ens trobem l’ombra de Rilke, que ens porta a Cezanne, a Klee i a les seves lectures.

…” Entre el arte y la vida está determinado a escoger el arte” pag 139.

Una vegada més gaudim de l’erudició de Vicente Valero, aquest home que amb senzillesa ens permet compartir «instants de vida» la nostra mes sincera gratitut. Una recomanació sense reserves.

llibre

IRENE I LA TERRA ADORMIDA.

Una rondalla per a la nit de les Ànimes

Text: Lucia Pietrelli

Música: Francesc Vicens

Edició a cura de Carme Castells i Joana M. Serra

Inclou CD i partitures

155 pàg.

20 euros

La cantata “Irene i la terra adormida” té l´origen en una iniciativa del musicòleg i compositor Francesc Vicens.

l'Obra que ens arriba és un perfecte treball d´equip, l´escriptora Lucia Pietrelli ens ofereix un text que té la profunditat i la bellesa de les rondalles:

…”Tots aquest arbres… i si les seves arrels sortissin de les ànimes? Si en lloc de tornar pols, tornéssim terra fèrtil i féssim fruit i flor?

Sentim amor i protecció en les darreres paraules de na Irene:

…”Jo us xuclaré tota la por que teniu dins el cos, tot el temor que envolcalla la mirada.”

Som davant d´un aconteixement de gran transcendència, Francesc Vicens i Lucia Pietrelli compositor i escriptora, dues persones de gran prestigi que feliçment s'han trobat per compartir l'aventura de fer-nos arribar aquesta Cantata que esdevindrà des del primer moment, un aconteixement artístic de primer ordre que portarà arreu un important esdeveniment nascut a Mallorca i serà també popular, Irene ha pres vida entre nosaltres… té la perfecció de les rondalles que des de el primer moment han tingut l´habilitat de ser part de la nostra experiència.

Aquest nivell de perfecció l´han assolit, per la via del rigor des de els fonaments, Carme Castells i Joana M. Serra han aportat la documentació pròpia del tradicionari de Mallorca i documentació de rituals de tot el món.

En la vessant musical, F. Vicens ha escrit per a un cor de veus mixtes i acompanyament de piano, violoncel i oboè. Comptem també amb la versió escènica, amb dramatúrgia i direcció de Joan Fullana. La col.laboració del pintor Ricard Chiang, unes imatges que generen l´atmosfera perfecta.

Amb el primer tast, tenim la certesa i l'emoció de ser davant un fet de total transcendència, el privilegi d'haver assistit al naixement d'una obra que any rere any farem cada vegada més nostra, des de les vessants més intel.lectuals i també més populars.