Converses amb el traductor - Jaume C. Pons Alorda

Avui conversarem amb el poeta, escriptor i traductor Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984).  Li demanam:

Les motivacions que us han duit a traduir: 
Entenc la traducció com un eixamplament de la meva creació poètica. Pens el mateix que l’autora romanesa Ana Blandiana, que va dir que si un poeta toca altres gèneres com la narrativa o la traducció és per eixamplar el regne de la poesia més enllà dels seus propis límits. Per tant, traduesc com una part del meu aprenentatge vital i poètic, però també com una manera de descobrir noves formes d’escriptura. També traduesc perquè hi ha obres que m’encanten i vull que altres persones, que potser en la llengua original mai les podrien llegir, puguin accedir-hi. Com tot el que faig en la vida, ho faig per culpa de la passió, les ganes, l’entusiasme, aquesta colossal escola d’energia.

Reptes: 
Crec que el repte més gran d’una persona que tradueix qualsevol cosa és trobar el to, el registre, la veu, la manera, la idiosincràsia i l’essència d’un text en un determinat codi original i traslladar totes aquestes eventualitats al codi d’acollida de la millor manera possible. Quan vaig traduir Walt Whitman, per exemple, el repte més gran era aconseguir que els versos del poeta nord-americà sonassin com si els hagués escrit directament en català. En aquest sentit, em demanava constantment com hauria dit les coses que deia si la seva llengua hagués estat la catalana i no l’anglesa. El resultat són les tries conscients, i inconscients, que vaig anar encarant a mesura que avançava.

Una traducció vostra: 
Sens dubte, la meva traducció més important fins ara ha estat ‘Fulles d’herba’, de Walt Whitman (Edicions de 1984, 2014), que va ser premi Cavall Verd i premi Serra d’Or.

El traductor recomana una obra:
Recoman ‘Criatures obstinades’, d’Aimee Bender, traduït Dolors Udina, publicat al Club Editor, tot un manual d’aprenentatge total, i també ‘La dificultat del ser’, de Jean Cocteau, traduïda per Antoni Clapés per a Quid Pro Quo, una obra colpidora.

Anotar les obres traduïdes: 
- ‘La llibreria’ (‘The Bookshop’), de Penelope Fitzgerald. Impedimenta, 2017
- ‘Arbre exemplifical’ (‘Arbre exemplifical’), de Ramon Llull. Editorial Barcino, 2016
- ‘Fulles d’herba’ (‘Leaves of Grass’), de Walt Whitman. Edicions de 1984, 2014
- ‘Una pàtina de veritat’ (‘Una pátina de verdad’), de Javier Jover. Calima, 2011
- ‘Blues en setze’ (‘Blues en sedici’), de Stefano Benni, en col·laboració amb Lucia Pietrelli i Pau Vadell i Vallbona. Lleonard Muntaner, 2011
- ‘Fúria’ (‘Furia’), de Lucia Pietrelli, en col·laboració amb l’autora mateixa. Documenta Balear, 2010

Converses ambe el traductor - Antoni Xumet Rosselló

Avui conversarem amb Antoni Xumet Rosselló (Port de Pollença, 1971), poeta, traductor i editor. Li demanam:

Les motivacions que t’han dut a traduir: Va ser fruit de l’atzar, si és que existeix. Sigui quin sigui el nom que li vulguem donar, va ser arran d’una lectura d’una poetessa portuguesa, Maria de Rosário Pedreira, 'La casa i la flaire dels llibres', la qual es va convertir, posteriorment, en la meva primera traducció editada.

Reptes: Tinc algunes obres poètiques traduïdes del portuguès que esperen la sàvia crítica del temps. Però no em planteig res en un futur immediat.

Una traducció teva: Per totes sent una estima especial. He tingut la sort de poder traduir allò que em venia de gust i que algun editor s’interessàs pel projecte. Però si n’hagués de destacar una, possiblement seria 'Portugal', de Miguel Torga, editada a El Gall Editor. Ha estat una bona manera d’aprofundir en l’idioma portuguès, ja que el text té prou dificultats, tot i la seva aparent senzillesa.

El traductor recomana una obra: 'Les Lusíades', de Luís Vaz de Camoes, (traducció de Guillem Colom i Miquel Dolç).

Anotem les obres traduïdes:

'Te’m morires', de José Luís Peixoto. El Gall Editor, 2006

'Històries falses', de Gonçalo M. Tavares. El Gall Editor, 2015

'Portugal', de Miguel Torga. El Gall Editor, 2017

'Ofici de paciència', d’Eugénio de Andrade, El Gall Editor , 2008

'La casa i la flaire dels llibres', de Maria do Rosário Pedreira. El Gall Editor, 2009

'Gravitacions', d’António Ramos Rosa. Eumo Editorial, 2011

'Los perfiles de Odiseo, Antología de Poesía Joven en las Islas Baleares', AA.VV. Editorial Calambur, 2007

'La voz original', de Jean Serra. Editorial Calambur, 2007

Et donem les gràcies pel temps que ens has dedicat i prenem nota dels títols que hem comentat. Restem pendents de properes traduccions

Conserves amb el traductor - Lluís Servera Sitjar

Encetem un cicle de 'Converses amb el traductor'. A Mallorca hi ha un nombre molt important de traductors que porten a terme una tasca excepcional, les seva trajectòria ens du a considerar que vivim un moment en el qual podem accedir a traduccions d'alt nivell de qualitat, fins al punt que resulta habitual, per part dels lectors i llibreters, que sense cap informació sobre l'autor o l'obra la garantia del traductor de qui hem anat recollint bones referències ens ajuda a triar una lectura. En aquestes 'Converses' pretenem posar de manifest el reconeixement que els lectors els devem.

Avui ens apropem a l'obra de Lluís Servera Sitjar, poeta, traductor i editor de la plagueta 'Superna'.

Reptes de la traducció:

Quan intentam traduir, pens que cercam la manera de llegir un text amb profunditat. Sovint a molts de lectors els passa que retarden acabar un llibre perquè els sap greu deixar-lo de tant que els interessa. Crec que a molts de traductors vocacionals els succeeix el mateix. Quan una obra els ha captivat, sigui pel motiu que sigui, desitgen romandre molt de temps en aquelles pàgines. Traduir és romandre, és fer estada llargues estones amb uns mots que són d’altri però que els arribes a estimar molt més que si fossin teus.

Certament, tota traducció és un repte, un desafiament, un objectiu de comprensió. El traductor grimpa damunt cada mot i des d’allà veu molts d’horitzons. Sovint n’elegiria més d’un, però ha de triar. I tots ho sabem que difícil que és triar a la vida en les dimensions importants. El traductor també té davant aquest repte d’elegir. Sap que es mou en la fragilitat dels seus coneixements i de la seva humil percepció del món, però s’arrisca i pren un camí. És la forma amb què pot abraçar aquell text, donar-li vida en la seva llengua i oferir-lo als altres com un petit regal.

Traducció pròpia

Un llibre que (RamonavsupsaPérez)unautèntic repte va ser 'El dolor' de Giuseppe Ungaretti (Alexandria 1888, Milà 1970), publicat per Cafè Central-Eumo editorial dins la col·lecció Jardins de Sanarcanda. Sabia la importància d’aquest llibre i em sabia greu que no estigués traduït al català. Havia d’intentar-lo. Em vaig passar molt de temps aturat en un vers, en una sola paraula. Ungaretti és complicat de traduir i més d’un pic vaig estar a punt d’abandonar el projecte.

Un vers que sempre m’ha impactat molt pel seu profundíssim significat és

aquest: “D’un pianto solo mio non piango più”, això és “D’un plor només meu ja no plor més”. Ungaretti que havia perdut el fill de 9 anys s’adona en veure el desastre que suposa la Segona Guerra Mundial que, malgrat el seu dolor fortíssim, també ha de donar cabuda al dolor dels altres.

El traductor recomana

Ens trobam amb la remarcable fortuna que un poeta de la trajectòria d’Antoni Clapés (Sabadell, 1948) hagi perseverat en la traducció del que els entesos reconeixen com el poeta francès viu més notable, Philippe Jaccotett (Moudon, Suïssa,1925), la nostra literatura es troba de veritable enhorabona. En aquest sentit, la traducció d’'Aires' (Jardins de Samarcanda, 2017) de l’esmentat poeta francès és la cinquena traducció que perfà Clapés. Amb anterioritat ja havia traduït del mateix autor 'A la llum de l’hivern' (2013), 'Rèquiem' (2014), 'El passeig sota els arbres' (2015) i 'L’ignorant' (2016). Aquesta continuïtat, pensam, potser és una de les causes de la qualitat de la traducció, ja que el coneixement i l’experiència en la traducció d’un mateix escriptor multiplica la seguretat a l'hora de traduir-lo. També entre l’obra pròpia d’Antoni Clapés com a poeta i la poesia de Philippe Jaccottet hi ha alguns punts de confluència, com poden ser el mateix acostament als infinits matisos de la llum. Tot plegat fa que el treball aconseguit sigui excel·lent. Vegeu aquests versos preciosos del poemari 'Aires': “Cada color, cada vida,/neix allí on l’esguard s’atura” o aquest altre “Què és aleshores el cant?/Només una mena de mirada”. Tot plegat va molt recomanable la seva obra en la traducció d’Antoni Clapés.

Obres traduïdes:

'La passione, via crucis al Colosseo' ('La passió, via crucis al Colosseu') de Mario Luzi (Lleonard Muntaner, 2010)

'Mitografie e altro' ('Mitografies i altres dèries') de Pietro Civitareale

(Documenta Balear, 2012)

'Il dolore' ('El dolor') Giuseppe Ungaretti (Cafè Central-Eumo Editorial, 2013)

'Senso' de Camilo Boito (Ensiola, 2015)

'Dietro gli uccelli che fuggono', antologia poètica d’Antoni Vidal Ferrando

(català–italià, Sentieri Meridiani) a cura també de Valentina Ripa i Irene Baccarini. Fou presentada a la Fira de Torí de l’any 2015.

'Fidelitat al mar', antologia poètica de Giuseppe Conte a cura també d’Irene Baccarini (Documenta Balear, 2016)

Coordinació de la revista de traduccions 'Superna', que va aparèixer el 2012 i de la qual s’han publicat nou números.

 

Viatges per Irlanda

J.M. Synge

Traducció Oriol Ampuero

203 pàg.

Ens diuen a la contraportada que John Millington Synge (1871-1909) és “una de les figures amb més talent i més captivadores de la renaixença literària irlandesa”. Tenim a les mans una mostra del seu mestratge com escriptor de viatges, un mirada crua i poètica a l’hora.

Ens dóna a conèixer els paisatges dels indrets més pobres de l’Irlanda, amb gran precisió ens explica els oficis que mantenen als homes i dones de cada lloc, l’extrema precarietat en xifres del tot eloqüents, coneixem els fabricants de varec i les complexitats a l’hora de comercialitzar el producte acabat, els rituals de “contractació” dels mestres d’aixa. La vida a les petites explotacions agràries a on les plagues han pres protagonisme. El filat de la llana, l'elaboració de puntes...

La relació amb els botiguers, que son els únics proveïdors i als quals els clients també subministren una part d’allò que tenen a la venda, uns comptes del tot complexes, tot plegat, pobresa en estat pur. Ens duu a allò que ja sabem d’Irlanda, moviments migratoris, emigrar, cap altra sortida; les dones partien soles, molt joves, enviaven quantitats fixes a la família i aconseguien el miracle de fer-se una dot per tornar i casar-se.

La tragèdia no va lligada només a la vida de pagesos i pescadors. Les runes de les cases “d’una aristocracia extremadament dinàmica i culta” consolidada al segle XVIII, les magnífiques biblioteques son rosegades pels ratolins. Aquesta visió dóna lloc a un espectacle tan lamentable com les quatre parets d’argila mig derruides de l’habitacle d’un pagès pobre.

També ens presenta situacions que ens porten a un somriure. Aquella vella que volia fondre or per ingerir-lo i la habilitat de la seva minyona per fer que menges mantega mentre ella es queda les monedes. Aquell casament entre dos avis de més de noranta anys que dura molt poc; ell l’esbatusa, per la qual cosa es empresonat durant un mes. De la llibertat perduda, el que més lamenta és que li han tallat els cabells, ha perdut la “dignitat” que li suposàvem els seus cabells blancs…

Synge, un autor del tot necessari, aquests “Viatges per Irlanda” ens porten al compromís, amb un plaer literari garantit, de cercar un altre títol al nostre abast “Les illes Aran”. Amb tota seguretat, una vegada més una recomanació sense reserves.

Luz perfecta

Trilogía de los Chironi III

Marcello Fois

Traducció Francisco Àlvarez

360 pàg.

Assistim al final d’una nissaga. Han passat quasi 150 anys des de que aquell primer Chironi, reb la gràcia d’un ofici que li otorga dignitat i farà rics als seus, nomes rics, cap altre alegria. Les morts violentes i fora de temps son una constant… tenim la filla Marianna

…” a quién había tocado el atributo de sobrevivir…” pàg. 117

Excepcionalment, com el seu pare, mor havent arribat a la vellesa, havent de soportar una vegada més un altre final inquietant, una desaparició que no es mort del darrer Chironi, fill d’un nebot estimat, un infant orfe que va viure el privilegi de conèixer el besavi. Amb el darrer alè Mariana escriu unes voluntats, amb les quals s’ entesta a fer que la fortuna dels Chironi vagi a parar a l’hereu vertader, aquell a qui van posar un altre nom al néixer, pero que ella sabia des de que va ser engendrat que era un dels seus.

Malentesos de joventut, amics que no saben distingir els seus sentiments, que s’aferren a allò convencional que els durà al dolor, a la falta de plenitud, la trista vida de Domenico, que mai no té un lloc al món, no va arribar a saber fer de fill, com havia de sortir-se´n per fer de marit i «pare»...

En aquest final de la nissaga, ens situem a partir dels anys 70, una manera de fer negocis diferent, hi ha conceptes nous, homes que arriben a assolir poder, malgrat la seva formació deficitària, la qual cosa demostra la inutlitat de certs sistemes educatius, són astuts i això els salva, no havien accedit a coneixements de matemàtiques però saben fer números amb rapidesa i precisió, no havien estudiat llenguatge però es fan entendre i sempre se´n surten bé... Mimmiu sabia que ell havia rebut aquesta gràciaexcepcional, n`és conscient, per aixó fa que el seu fill accedeixi a una formació, la millor que li pugui donar; la seva sort no es repetirà.

El món viu canvis profunds: …”se estaba llegando a la edad de oro de los astutos.” pàg. 315

Notaris, dipositaris de “secrets” que entren en política, malgrat viure períodes de reclusió a la presó, res no els fa caura del pedestal.

El llinatge es dilueix, el darrer Chironi, segueix una vocació inequívoca i es fa capellà, l’any 1994 ingressa al seminari, el futur queda decidit… Aquell que li ha fet de pare, sempre absent, sempre al marge tampoc entén aquesta decisió.

Reflexions que son universals, que ens ajuden a aprofundir en la nostra història. Marcello Fois (1960) un autor que una vegada més recomanem amb tota seguretat.