jerusalem

Jerusalem

Gonçalo M.Tavares

Traducció d’Anna Cortils Munne

247 Pàg.

De manera magistral ens són presentats uns personatges que fem nostres, que restaran a prop i a través d´ells reconeixerem allò d’essencial de l’ànima. Éssers situats als límits de la “normalitat” o bé ja fora de totes les convencions, com és el cas dels internats a la Clínica Rosenberg. Al capdavant d’aquesta clínica hi trobem al Doctor Gomperz, la funció del qual és la gestió pràctica de la bogeria. Aquest té una pregunta que sempre repeteix als pacients:

“Saps en què i què has de pensar?” (Pàg.105).

En Gomperz té un rival: Theodor Busbeck. Busbeck és un erudit, un teòric convençut que els seus estudis -amb els quals pretén entendre l’horror de la història- donaran llum a generacions futures. Ja ha arribat a certes “veritats absolutes”.

“Un home que no cerqui Déu és boig i un boig s’ha de tractar” (Pàg.66).

Aquestes afirmacions el confinen dins la més absoluta solitud en els àmbits científics.

Assistim al darrer moment de Thomas Busbeck, pare d´en Theodor. Ha estat un polític influent, fa saber al fill que ha fet un matrimoni poc convenient i que ha assumit la paternitat d’un infant que, com la seva mare, “embrutarà la seva notorietat”. Theodor ha de saber que

“Els Busbeck han nascut per burlar-se dels altres, no per ser motiu de burla” (Pàg. 159).

Kaas és un ésser que només troba la tranquil·litat quan s’observa en fotografies. Lunes es seves peculiaritats queden amagades, cames massa primes i una dicció descontrolada que l’aïlla del món.

Apareixen també l’excombatent, “que havia desistit de les paraules”, la seva companya Hanna i la prostituta per a la qual els diners eren “les sobres”, allò que quedava després del que era important, que bé que s’ho passava!

Hi ha bojos genials; una dona contesta: Què és això? quan li pregunten l’edat...

Ens sobta una definició de Llei: “ El que fan és aleatori, però mai il·legal”.

Gonçalo M. Tavares (1970) ocupa un lloc entre els clàssics. Ens presenta un microcosmos en què ens trobem amb personatges perfectament definits que formen un entramat que ens atrapa. Segur que tornarem a aquests 32 capítols, on no hi ha cap mot de més i tot és essència, una mirada atenta i respectuosa.

Una vegada més, una recomanació sense reserves. Quid Pro Quo es reafirma en el rigor i el compromís per la qualitat.

sabates de taló italià

Sabates de taló italià

Magdalena Tulli

Traducció de Xavier Farré

162 pàg.

Estem davant l’horror de totes les guerres, la petjada deixada per aquells que han precedit la nostra protagonista, de qui n’accedim als monòlegs. Vides massa curtes per arribar a entendre l’altri, la soledat.

Coneixem una mare que va haver d’aprendre a no fer servir la intuïció; aquestes decisions de supervivència no acaben en una vida, perduren en les generacions futures. Anys més tard aquesta mateixa mare “va decidir-se per la malaltia d’Alzheimer” i “...el temps va començar a fluir en sentit contrari…”

Tenim al davant la soledat en el sentit més estricte del terme, com només es pot donar a la infantesa. Un patrimoni poc concret pren protagonisme, un dolor intens que pot adoptar totes les formes.

Avantpassats italians que no van viure el moment de felicitat i harmonia col·lectiva fruit de la unificació són també dipositaris d’un patrimoni gens fàcil de gestionar.

Ja des de l’escola d’infants, existeix un sistema pedagògic que ens deixa perplexos:

…”Jugava al pati i jeia després de dinar, amb els ulls tancats…” “La nostra mestra ens feia creure que, si a algú de nosaltres li arribava a tremolar una parpella, ens posaria una creu al costat.” (Pàg. 91).

La por a “la creu” aïlla, no tothom es trenca del tot per poder conviure amb l’absurd, que és l’única manera d’alliberar-se de “les creus”. Cadascun dels records d’aquesta nina ens obre un abisme i hem d’aturar la lectura perquè sentim un calfred que no podem obviar.

La supervivència s'imposa:

“D’un dia per l’altre em vaig convertir en una persona que no coneixia. Una persona que no m’hauria agradat conèixer.” (Pàg. 93).

Els viatges d’estiu a Milà, el color, la llum, els vestits que atorguen una certa “dignitat” i el retorn a un ambient en el qual ens sembla que tot queda aclaparat per un núvol gris...

L’autora ens duu també a reparar en la mirada dels nens que ningú no estima. Ens diu que no desperten compassió… Per ser estimat cal un atractiu que fatalment s'ha pogut perdre molt aviat i sense tenir consciència de la limitació que en suposa la pèrdua.

Són tantes les reflexions que ens atrapen... Magdalena Tulli (Varsòvia, 1955) - d´ascèndencia també italiana- té una manera de dir diferent i que sorprèn molt gratament.

Una recomanació sense reserves.

La chaqueta verde

Mario Soldati

Traducció d’Amelia Pérez de Villar

Inclòs un text de Giorgio Bassani

129 pàg.

Mario Soldati és un escriptor i director de cinema nascut a Torí al 1906. La chaqueta verde (1950 i editada en castellà al 2014) és un “descobriment” que no podem deixar de celebrar i fer arribar als lectors.

Tot fugint dels alemanys, dos homes que han d’amagar les seves identitats es troben a un indret perdut del nord d’Itàlia. Són un jove director d’orquestra amb un futur prometedor i un home que sempre ha viscut i i viurà a l’ombra: Qui repara en els timbals? El jove director s’amaga darrere la imatge d’un comptable, d’un home mediocre a qui la vida ha donat poques oportunitats; el nostre músic aprofita per fer-se passar per director d’orquestra. Les identitats que el moment els ha imposat van prenent protagonisme. El jove director treu pes a la tragèdia i es proposa viure el moment. El músic, que de sobte ha esdevingut director d’orquestra, també troba plaer a “l’ascensió social” que l’ajuda a constatar una jaqueta verda amb què suposa que queda afiançada la nova identitat.

El Mestre al principi se sent proper a l’home que es fa passar per una persona venerada, per algú superior i es complau a fer-hi d’ajudant, fer veure que dedueix una partitura per uns coneixements rudimentaris. Hi ha moments que perd la paciència davant la incompetència del seu company de tragèdia. Apareix Dolores, una vídua del tot seductora que els acull a casa seva. El jove director compensa així el mal moment a què l’ha portat la vida amb la felicitat que li ofereix Dolores.

Se separen, la guerra s’acaba i la vida segueix. Quan es tornen a trobar per interpretar un Otelo, el Mestre no pot suportar la imatge del músic, ha d’abadonar. El productor proposa al músic que sigui ell qui deixi el seu lloc a un substitut, però no cedeix. El Mestre, que s’ha d’amagar, reconeix el seu error:

…”Yo me habia fijado sobre todo en la chaqueta y no en el hombre” …”Despreocupadamente, por curiosidad, por mala costumbre, había descendido por el sendero impreciso de la burla…” (Pàg. 98).

El director ha d’acceptar “mi malvada ironía”.

S’havien separat sense acomiadar-se i la vida els va tornar a fer transitar pel mateix camí. La representació d’Otelo va resultar mediocre, ni el director substitut ni els cantants van tenir un bon moment, només el Mestre de percussió va assolir l’excel·lència.

Una lectura que ens porta a un moment de plenitud, una recomanació se reserves.

L´Hora novena

Alice McDermott

Traducció de Marta Hernández Pibernat

344 pàg.

Som a Brooklyn a principis del s.XX i Alice McDermott ens acosta a la vida de persones que lluiten per la supervivència. Una jove vídua i la seva filla, que fa de bugadera i cosidora en un convent de monges, aquestes tenen la missió d’ajudar a les cases on hi ha un malalt. Són eficients, la seva bondat està fora de tot dubte; no són beates ràncies, sinó bones persones pendents de qui les pugui necessitar.

Ens costarà deixar de tenir present la Germana Lucy; aquesta monja és pràctica i sàvia. Domina a la perfecció el coneixement de les persones, detecta amb un radar que mai no

falla totes les deformacions a què porta la pobresa. Sap valorar amb una precisió admirable víctimes i botxins, coneix les estratègies de les dones per sobreviure, detecta l’abús sexual en totes les seves formes, la malaltia real, la malaltia com un destí… Les seves observacions, la seva manera de fer, no han perdut vigència. El seu “ull clínic” resulta fiable, tot i sense mitjans, mai no perd el rumb.

Na Sally, una nina que creix a la bugaderia del convent, que de molt petita resulta una “imitadora nata”, sap distreure i fer riure. La crida de la vocació no és prou forta, el seu lloc és al món. Troba un marit, el fill dels Tierney, la família que li ha servit de model. Se’ns presenta un altre tipus de dona: la divertida, desendreçada i alegre Sra. Tierney, que sempre ha estimat la veïna com a un dels seus, una dona vital que no cau en misticismes i que sempre l’encerta, l’amiga molt estimada - i del tot necessària-, de la mare de na Sally.

Al convent la Sally ha après a negociar amb Déu, fa càlculs i actua: per salvar l’ànima de la mare pren la decisió de condemnar la seva. Coneixem una forma sublim d’amor per part de la filla.

McDermott és Mestra d’allò més subtil. La seva mirada mai no es queda a la superfície i els personatges que a través d’ella fem nostres no cauen en cap parany. És precisa quan ens duu a detectar la mesquinesa o l’obscenitat, tant com quan ens ajuda a reconèixer la perfecció d’ànima per una subtilesa en la qual només ella sap reparar.

Amb ella hem fet una exercici de rigor quan “mirem” i també un exercici de compromís per estimar.

Una vegada més, una recomanació sense reserves.

Apunts inútils

Virgilio Giotti

Traducció d’Anna Casassas

Textos d’Anna de Simone i

Claudio Magris

94 pàg.

Som davant d’una mostra de gran literatura, una obra en què el sentiment de pèrdua dels fills és tractat amb sinceritat i bellesa. Virgilio Giotti és un home bo a qui hem tingut el privilegi d’escoltar; el seu record ens acompanya i la seva fatalitat ens trasbalsa.

En el primer d’aquests “Apunts inútils” -datat l’1 de febrer de 1946-, el pare ens diu que potser s’ha resignat: “Potser és el cor que encara no hi creu”. No, era un miratge, no estava resignat; el dolor de la mort hi és, la tristesa és present de manera violenta.

Els fills van partir a Rússia, el país de la mare, una terra que també era la seva, i allà la guerra els va engolir…

Al llarg de 1947 les notes són freqüents. Fa 18 mesos que en Paolo és mort, el pare conviu amb l’absència d’en Franco. Els fills no han deixat mai d’estar aprop. De sobte, tot anant pel carrer, ens diu:

“He sentit el fet de la seva mort amb la violència d’una novetat”. (Pàg. 33).

Apareix la temptació del suïcidi:

“Quina ximpleria aquest gust animal per viure!” (Pàg. 41).

L’escriptura, ens diu, no és el mitja pel que es pot arribar a explicar la veritat, però és el que té al seu abast. Ens diu que, volent transformar la vida en bocins d’escriptura, es perd la vida...

La tragèdia l’ha deixat en un llimb:

…”Oh, aquest oblidar, aquest perdre’s en el present, aquest morir sense deixar d’estar viu!”

La seva dona va perdre el fil que l’unia al món, dolçament, amb bondat i grandesa d’ànima va quedar al marge d’allò que l’envoltava.

No cerca que el compadim, no vol tenir cap protagonisme per la seva desgràcia. Quan repara en la bellesa d’una dona ens ho diu amb tota sorpresa: la Vida s’ha entestat a comptar amb ell, ni que sigui en petites dosis, en moments efímers durant els quals ell és algú, al marge de les absències dels seus. Malgrat tot, encara alena.

Ens diu que ens trobem la vida entre les mans “esfilagarsada i ratada”; ens demanem que és allò que es viu després de la mort dels fills.

Sobreviu en un únic apunt de l’any 53 i sap veure amb simpatia la felicitat dels altres. Disculpa la grolleria - “convencional, d’imitació, inexpressiva”- amb benevolència.

Aquests “Apunts” esdevenen per a nosaltres el privilegi d’haver pogut accedir a les paraules d’un home sincer i generós que s’ha creuat en el nostre camí.

Una vegada més, una recomanació sense reserves.

Nota.

Aquesta lectura em duu a recomanar una obra que no puc deixar de tenir present: Ana no, d’Agustín Gómez Arcos

Ambdues ens parlen de l´amor incondicional d´una mare i de la tragèdia d´una guerra.