La dificultad del ser

La dificultat del ser

Jean Cocteau

Traducció d’Antoni Clapés

197 pàg.

Jean Cocteau (1889-1963) fou poeta, dramaturg, novel·lista, escenògraf i cineasta. Potser va ser un home del qual coneixem més la imatge, molt retocada, que allò essencial que sí trobem en aquest diàleg que estableix amb el lector. Ens sentim apel·lats: Ell cerca un interlocutor i nosaltres aprofitem l’oportunitat i ens situem en un moment històric, molt estudiat, de la mà d’un personatge del qual tenim infinites referències. No obstant això, potser ens calia ser testimonis d’aquestes declaracions, pensaments plasmats a la maduresa, al 1947, amb la salut fràgil i l’esgotament fruit de les dues guerres que van protagonitzar la primera meitat del segle XX.

…”Ja he tombat la cinquantena. És a dir que la mort no ha de fer gaire camí per venir-me a trobar.” (Pàg.15).

Aquest és un bon moment per fer balanç: Tenim la sensació que la honradesa i la bona fe són constants en aquestes confidències. Cocteau ens parla de Raymond Radiguet amb la humilitat i la tendresa amb què es mostra una ferida mai guarida. Ens fa una descripció de la seva aparença i estem d’ acord amb aquells trets que no podem deixar de tenir presents. També reconeix que “tenia molt de geni i poc talent”. Algunes reflexions ens deixen glaçats, ens trasbalsen:

…”Que la joventut avanci a cops d’injustícies és de justícia”... Ens dol i no ho sabem rebatre.

Ens parla de l’amistat i de l’amor, ens diu que l’amor es basa en breus espasmes i que l'amistat és un espasme assossegat.

Fa referència a la seva salut:

…¿Què poden fer els metges? ¿Què saben d’aquestes cèl·lules, indiferents a l’individu que el formen? (Pàg.120).

No hi ha cap paraula que es pugui ometre. La seva reflexió sobre el fet de llegir ens compromet, ens duu a la humilitat, de dubtar abans de donar per acabada la trobada amb l’autor. Hi tornarem i hi “conviurem” un temps, el tindrem present, perquè ens mou a aprofundir sobre Proust, Puixkin, Stendahl…

Ser receptors de les confidències ens fa sentir, d’una manera indirecta, sense ser-ne la finalitat de l’autor, la certesa d’haver rebut la lliçó d’un Mestre que, potser, no s´hi considerava.

Se’ns ha lliurat un testament, «fem nostre» un autor de qui alguns teníem un coneixement del tot parcial.

Agraïm la tasca del traductor, que empra sempre el mot just; la bellesa ens arriba intacta.

Una vegada més, una recomanació sense reserves.

El noi silvestre

El noi silvestre

Paolo Cognetti

Traducció de Miquel Izquierdo

189 pàg.

Paolo Cognetti va néixer a Milà l’any 1978. Aquest “quadern de muntanya” ens arriba precedit per un poema d’Antonia Pozzi (“Congestes”) que ens trasllada a la natura, a 2000 metres d’altura.

Un jove de ciutat, que coneix i estima l’alta muntanya, tria un indret solitari per viure uns mesos. Porta l’equipatge imprescindible, els llibres que escauen amb el seu moment anímic i l’indret que l’acull. En el moment de la crisi que el duu a deixar la ciutat ens diu “les novel·les em defugien”, és l’hora de recórrer a altres interlocutors: Thoreau, Elisée Reclus, “Into the Wild”, el llibre que ens parla del jove del s.XIX que va deixar aquest món als 22 anys, un home que sentia una gran admiració per Thoreau i que va adoptar el seu manifest, viure amb transcendència i consciència sense fer concessions a les estratègies socials que ens allunyen de la nostra essència. El bosc ens ajuda a retrobar-nos. També Primo Levi, Pavese...

L’observació serena i tranquil·la de l’entorn en soledat, acaronar les pedres que el temps ha pulit, que altres mans han acaronat. Quan feia una setmana que no veia una ànima vivent, cantar en veu alta li feia companyia. Apareix la neu quan ja no hi comptava, recorre a la biblioteca triada pel moment i es troba Rigoni Stern, que ja ha deixat constància a la seva obra de l’efecte de la neu al maig, la darrera…

Allà d’alt hi troba amics, Remigio i Gabriele. Remigio li ha llogat l’habitacle que l’acull, unes parets ancestrals que per dins s’han convertit en un lloc del nostre temps. Ell fou l’artífex de la transformació, però la seva història va impedir que l’habités. De Remigio sabem més coses: és un lector tardà que s’acosta als llibres amb una fal·lera afegida i comparteix amb ell el record a Erri de Luca i Mauro Corona. A casa seva ens sorprèn una màquina d’escriure amb un full al corró. Al full, unes paraules:

“Qui sap si mai no arribaré a escriure com abans.” (Pàg. 93).

El nostre noi comparteix aquest dubte. Coneixem la mare de Remigio, la qual amb la seva manera de fer i amb els seus silencis, del tot eloqüents, ens porta a un coneixement profund del lloc que ens acull, també ens parla del pare i del seu trist final.

Gabriele, amb qui comparteix àpats, formatge i glops de vi, amb qui:

“...Ajornava la partença amb un altre gotet.” (Pàg. 83).

El noi silvestre és una lectura que ens porta al compromís d’aprofundir en altres llibres. Cognetti és un autor de quaranta anys amb una obra important publicada, una persona culta i respectuosa a qui ens emociona incloure entre els autors que queden al prestatge i que potser un dia, acompanyats d’altres triats per ell, formaran part del nostre equipatge quan cerquem un moment de solitud per guarir l’ànima. Una vegada més, una recomanació sense

reserves.

La mel

La mel-E’mél

Tonino Guerra

Traducció de Lucia Pietrelli & Pau Vadell

94 pàg.

Adia edicions

Tenim a les mans un poema narratiu que consta de trenta-vuit cants, en edició bilingüe romanyol/català.

Lucia Pietrelli i Pau Vadell ens acosten a l’autor, ens parlen del guionista de cinema. Ha escrit guions per als grans directors de cinema italians i també per a personalitats de la categoria de Tarkovski i Angelopoulos. Molts hem retingut els arguments de grans films de Fellini, Antonioni, De Sica i dels germans Taviani: Es tracta de pel·lícules que rememorem quan pensem en els millors moments que hem viscut davant la pantalla tot ignorant (fins ara) l’autor dels guions. Aquests records sublims els devem, en part, a Tonino Guerra.

La Mel-E’mél ens acosta a uns personatges i un indret que ben aviat fem nostres. Al cant primer el narrador fa un recompte dels habitants del poble i recorda quan acollia mil dues-centes ànimes, ara són només nou veïns... Ben aviat ens situem en el paisatge, potser utilitzem imatges cinematogràfiques que T. Guerra ens dur a tenir presents… No ho podem evitar i ens plau.

La carcassa d’un poble on Pídio, el sabater vidu, cada vespre fa tertúlia amb els altres dos col·legues i els canta tot murmurant “Amor ti vieta” de Fedora de Giordano.

Ens impacten també els fidels que fan penitència al Pont de les Espelmes, cada persona amb els seus encàrrecs al cel, uns explícits i d’altres amagats.

Els silencis, els somnis, assistir a la mort d’una rosa.

Arribem a la fi…

“...Primer es va rompre el despertador

i després el rellotge de butxaca…”

“...i llavors entenguérem

que les orelles i totes les rodes del cap

se’ns havien romput.”

Els traductors ens diuen:

“La mel ens presenta una èpica invertida, feta de la vida menuda i senzilla”.

El romanyol és un dialecte gairebé deixat d’emprar; Tonino Guerra va recórrer a les paraules de la seva infantesa quan era un pres dels alemanys a l’any 1944 perquè li va semblar una manera de donar consol als homes que l’envoltaven… “L’últim alè d’un dialecte”: Aquesta expressió dels traductors, del tot encertada, ens porta a un respectuós silenci quan tanquem el llibre.

Hem fet nostres els personatges i el paisatge, hem donat un altre valor als films dels quals no coneixíem el gestor primer, ara el voldríem de nou nu d’efectes, només amb les paraules de T. Guerra tal i com les hem gaudit en aquesta molt valuosa narració.

L’agraïment sincer i profund a Lucia Pietrelli i Pau Vadell que han fet possible aquest important esdeveniment literari. Una vegada més, una recomanació sense reserves.

Quid Pro Quo Edicions, una nova editorial

Madona con abrigo de piel

Sabahattin Ali

Traducció de Rafael Carpintero Ortega

222 pàg.

L’acció d’aquesta novel·la transcorre entre Ankara i Berlín al període d'entreguerres. Ens donen a conèixer dos personatges del tot enigmàtics, dos solitaris que es troben i es permeten estimar-se al seu ritme, que no és el de la societat tradicional que un ha deixat ni el de llibertat que l’altra viu a Berlín, ciutat testimoni de la seva passió. Un dels personatges, un home amb poques habilitats per tot allò que té a veure amb “situar-se” al món, ens diu:

…”Cuando me daba cuenta de que las dos horas que me había pasado leyendo un libro me parecían más plenas e importantes que muchos años de mi vida…” (Pàg 116).

Ella és una pintora de talent que fa de cantant a un cabaret i que des dels set anys té cura de la mare vídua. No comparteix els rituals que la societat imposa:

…”En el colegio siempre me indignaron la languidez i falta de objetivos de mis compañeras”.

…”Ser juguetes a los que se trata bien les resultaba más fácil y atractivo que ser personas” (Pàg.132).

Ella és escèptica, no vol estimar; ell sap que ha trobat l’ànima que donarà sentit a la seva vida… Les obligacions de fill i la mort del pare amb el qual no hi havia cap vincle d’estimació fan que hagi de partir; ella està malalta, malgrat tot s’avança i marxa primer… Es reuneix amb la mare per acabar de recuperar-se.

Ell torna a Ankara i allà inicia els descens, es veu xuclat per una espiral de dolor, soledat i precarietat material, la salut no l’acompanya… Ha format una família, té dona i filles, viu envoltat de parents que el toleren per la seva docilitat i per la mesquinesa d'aprofitar-se del seu sou.

Berlín va ser l’escenari de la seva passió, van gaudir de la ciutat, els parcs, els museus, les sales d´exposicions... Es miraven “des de lluny” les disbauxes dels altres, el seu era un altre món. Sempre donant trascendència a cada acció, van haver de deixar d’anar a l’òpera, per a ella era molt difícil haver de marxar abans del final, havia d’arribar a temps a la feina del cabaret, el seu era una treball que podia fer per diners; el que no podia fer a canvi de diners era pintar...

l´Escriptura de Sabahattin Ali ens ha encisat des del primer moment, fins a la meitat del llibre només el coneixem a ell i el mitjà que l’acull, la seva vida quotidiana. Una escriptura que situa l’autor que acabem de conèixer a l’alçada dels més admirats.

Quan som a Berlín i coneixem l’ésser que ha de trobar-se amb el personatge que ja hem fet nostre, ens trobem amb una dona que ens trasbalsa i ens commou, un personatge que no cau en cap parany, perfectament dibuixat, una dona que retindrem a la nostra memòria, algú a qui retre respecte i admiració.

Sabahattin Ali, un descobriment que tenim la felicitat de recomanar.