L’Imitador de veus

Thomas Bernhard

Traducció de Clara Formosa

139 pàg.

Tenim a les mans la possibilitat d’apropar-nos a la perfecció. Aquest cop és a través de la mirada de Thomas Bernhard, un gran autor que, en obres anteriors, potser ens ha imposat respecte, potser hem viscut amb la seva prosa certes dificultats que ens han portat a moments de tensió davant tan gran erudició, quan ens hem trobat en altres ocasions a soles amb la seva obra.

En aquest recull de 104 petites píndoles -com ens diu l’editor a les solapes del llibre- entrem en contacte amb l’autor sense dificultats. El poder és el protagonista principal, el poder dels diners, dels polítics, del “prestigi”, l’autor fa descripcions magistrals de perfils humans i ens presenta la mort, la demència, el suïcidi i l’assassinat des de tots els angles possibles.

Trobem a les pàgines de L’Imitador de veus clarividència en estat pur, tret constant en l´obra de Bernhard, de la qual en aquestes petites píndoles gaudim plenament.

El suïcidi i la mort són presents sense dramatisme afegit, no perdem en cap moment la serenitat que ens duu a la reflexió.

“Sigui qui sigui el senyor de l’estat a qui se serveix, se serveix el senyor equivocat” (pàg. 111).

L’existència, observada amb el grau màxim de serenor, la vida que “va anar de manera conseqüent cap a la mort”.

Observem l’opressió que deixa a la llum la destrucció de l’oprimit i la petitesa de l’opressor; un món de víctimes on els moments de plenitud estan sempre al marge de les convencions i mai no es poden donar dins cap sistema establert.

El Gall Editor ens ha fet arribar altres obres de Bernhard, sempre de la mà de la traductora Clara Formosa, obres imprescindibles. Bernhard va aprofundir en l’ànima humana, tot emprant diferents gèneres i sempre de forma magistral. És en aquest darrer llibre que se’ns permet entrar sense la tensió de l’esforç per la complexitat d´un argument. Després d’haver accedit i gaudit aquestes “píndoles” que el Mestre ens ofereix i que fem nostres sentim més seguretat per tornar a la resta de l’obra.

Una vegada més, una recomanació sense reserves: La possibilitat d’accedir i gaudir d’un autor que, gràcies a aquest llibre, hem fet més nostre.

El tiempo de en medio

Marcello Fois

Traducció de Francisco Álvarez

310 pàg.

21,90 €

El jove Vicenzo Chironi, amb la documentació que acredita la seva identitat, arriba a Sardenya per cercar els seus. Comparteix un primer sostre amb el capellà Virdis i, quan s’acomiaden, Vicenzo emprèn el seu camí acompanyat de les paraules del vell:

“El dolor es preciso, la felicidad vaga. Porque el primero es un guerrero armado y la segunda es una niña”. (Pàg. 91).

Un cop a Nuoro no li calen documents que l’identifiquin: Tothom queda corprès, tothom creu tenir davant Luigi Ippolito, tot i que tots saben Luigi va morir a la Primera Guerra.

Arribat al seu destí, es troba amb dos éssers que són vius perquè alenen, perquè hi ha una inèrcia que els manté dempeus. Quan l’avi escolta Vicenzo se n’adona que:...”También él había sido huérfano y también él había sido arrancado del orfanato para ser entregado a la vida” (Pàg. 102).

Amb l’arribada del nét i nebot, a casa del ferrer hi van arribar la vida i l’esperança:

“Ahí la felicidad asumió un perfil mesurado de quienes, frente a una victoria aplastante, no quieren humillar al adversario”. (Pàg. 107).

A casa del ferrer ni la felicitat ni la tranquil·litat no s’hi queden. Sap generar riquesa, fer possible la prosperitat. Les millors cases de Nuoro mostren els treballs que van sortir del taller de Michele Angelo: d’una banda l’obra perdurable, d’altra la soledat, han sobreviscut a tots els seus, excepte a la filla, que també és supervivent de la família que va formar en el seu moment.

Vicenzo coneix la plenitud de l’amor. Té trenta anys i fins aleshores les seves relacions han estat “actos formales de virilidad ordinaria”.

Coneixem Marianna, un perfil perfecte de personatge classic que viu “les notícies” amb antelació, que sempre plora abans que els altres.

Vicenzo pateix el dolor dels fills que no arriben a néixer i la fredor al costat de la dona que estima. Aclaparat per la fatalitat que l’envolta, es permet un “acte voluntari”; per als Chironi les maneres de “partir” tenen totes les modalitats.

Marcello Fois ens dona a conèixer una nissaga que fem nostra. Som davant d’una obra que ens acompanyarà i a la qual el temps afegirà, de manera infinita, el valor de l’emoció i la gratitud viscuda per cada nou lector. És un clàssic imprescindible, una recomanació sense reserves.

Vincles ferotges La dona singular i la ciutat Vivian Gornick

Vincles ferotges

La dona singular i la ciutat

Vivian Gornick

Traducció de Josefina Caball

329 pàg.

Vivian Gornick va néixer a New York el 1935. En aquest volum s’ hi apleguen dos llibres de memòries que ens posen en contacte amb una manera de dir que ens commou i que ens fa còmplices.

Entre les dues reflexions transcorren trenta anys; coneixem la infància i l’adolescència de l’autora al pis del Bronx que la va acollir. Després voltem per la ciutat amb la dona madura que ens convida a compartir les seves observacions.

En una primera lectura ja triem fragments que ens acompanyaran; quan tornem a obrir el lllibre ens sorprendrà no haver emfatitzat en altres moments igualment esplèndids i captivadors.

El que se’ns presenta són relacions entre dones, entre veïnes, relacions sense embuts, sense filtre: VINCLES FEROTGES. A l’edifici del Bronx hi ha les famílies més reservades que tenen una intimitat per preservar, per això tenen l’hàbit de tancar la porta de casa seva. També n’hi ha d’altres que no coneixen el concepte de pudor, tenen ferides obertes… Trobem també fragments de vida quotidiana carregats de tendresa, d’humanitat en estat pur.

L’eterna complexitat de les relaciones mare-filla se’ns mostra en fragments com els següents:

…”De vegades, ja no em puja la sang al cap… com que no m’enrabio, no espatllo la tarda.” (Pàg 74).

... “Vivia entre la meva gent, però ja no era un d’ells.” (Pàg 102).

Un cap tan clar, una mirada tan profunda, deixa de formar part d’un conjunt.

Com a protagonista trobem la Ciutat; els personatges són homes i dones que li donen identitat i que ben aviat fem nostres.

En el segon llibre aprofundim en el valor del terme amistat i coneixem encara millor la ciutat:

“Quan veia pel carrer cinquanta maneres diferents com la gent lluitava per continuar sent humans…”. (Pàg 205).

“Amants separats per un vel invisible prou fi perquè el desig travessés, però prou opac per amagar el caliu humà”. (Pàg 216).

Relacions en les quals …”la’incapacitat mútua és un imant poc fiable…” …”repeleix en comptes d’atraure.” (Pàg 269).

Sempre a l’escenari de la ciutat viscuda per la dona que sap mirar, que surt de casa amb la seguretat que cada passa pot contenir un moment carregat de plenitud.

L’agraïment més sincer a la traductora; tenim la sensació que en cada moment ha triat el mot just, aquella paraula que manté el clima necessari que ens duu a la consciència permanent del privilegi d’haver accedit a una experiència lectora molt important. Gràcies.

Por ley superior

Por ley superior

Giorgio Fontana

Traducció de Carlos Manzano

264 pàg.

Roberto Doni és un fiscal amb unes constants a la vida que l’allunyen de paranys que semblen insalvables. A la seva quotidianitat hi ha trets que el comprometen:

• La reproducció de la Magdalena de Georges de la Tour, aquella espelma amb una flama viva.
• A l’escriptori del seu ordinador té un document que revisa i amplia des de fa anys, el seu Testament: …”una pequeña biografía moral, con epígrafes del uno al quince”. (Pàg. 73).
• La contemplació de la façana del Palau de Justícia en què uns claus negres que es poden confondre amb taques del marbre fan que l’edifici es mantingui dret.
• La mort d’un home just, de l’amic que va desaparèixer quan tots dos eren joves, quan tenien la vida per davant; l’amic amb qui va caminar pel cim del Duomo, l’amic del qual el separava la relació amb Déu que l’altre mantenia i ell només veia des de lluny.

El nostre Home ha de patir, tot sovint, punts de vista de col·legues que el fan sentir molt sol.

En un moment determinat apareix a la seva vida una periodista free lance, una noia que es desplaça amb bicicleta i que sobreviu treballant a temps parcial en una llibreria. Ha triat exercir la seva professió sense fer concessions; és una dona brillant que decideix fer tot el que pugui a favor d’un immigrant que ha estat empresonat malgrat ser innocent, una persona a qui s’aplicarà un càstig que no li correspon.

Aquesta dona -compromesa amb la veritat i la justícia- és algú amb qui el nostre protagonista comparteix la manera de fer. D´ella no reb propostes vergonyoses com les que li han arribat de certs col·legues: per cedir “davant del mal menor”, la jove periodista i ell es valen de “armas ligeras”:

…”Inteligencia, honradez, espíritu de sacrificio y, sobre todo, la idea de que luchar era mejor que rendirse…”. (Pàg. 201).

Elena exposa les seves teories, basades en un evangeli propi: el mal és el patiment i el bé es la salvació per a aquells que la mereixen. (Pàg 202).

Fa una visita al Mestre que viu retirat i aïllat, el Mestre erudit i políticament valent en el moment que li va tocar viure, un interlocutor vàlid.

Amb tots aquests elements el nostre Home s’enfrontarà al món per fer justícia, per defensar un innocent i per salvar-se ell mateix, que ha triat viure sense racons a l’ànima.

Aquesta és una reflexió del tot oportuna en el temps i Giorgio Fontana un autor a qui no podem deixar de prometre fidelitat. Una vegada més, una recomanació sense reserves.

Entre la solitud i el somni Notes sobre literatura, memòria i identitat Carson McCullers

Entre la solitud i el somni

Notes sobre literatura, memòria i identitat

Carson McCullers

Traducció d’Alba Dedeu

190 pàg.

“ ...Mentre els llibres estimats formen part d’un mateix, com un múscul o un nervi.” (Pàg 93).

Amb aquestes paraules se’ns acosta Carson McCullers, una autora que per a moltes persones pot ser sigui, sense cap mena de dubte, de les predilectes. Amb aquest llibre tenim la possibilitat d’observar de ben aprop el seu món, els jocs, la màgia i la «crueltat» dels infants, el dolor i la joia, les cicatrius que obre la guerra i que mai no es tanquen:

“...Pertot arreu el món viu sense guerra

i jo, en canvi, no trobo gens de pau”. (Pàg. 59).

També assistim a la gènesi dels seus personatges; coneixem el jove que, amb la seva mare, regenta un dispensador de benzina i que té una habilitat especial per compartir moments de tertúlia amb aquelles persones que només volen omplir els dipòsits i que, de vegades, obliden els seus plans i passen la nit a la benzinera tot explicant experiències de viatgers.

Descobrim la lectora excepcional, els gran autors els podem suposar també lectors. En aquest cas ens meravella la “qualitat”, l´exquisidesa de la jove lectora: Ens diu que va ser un encert no llegir Thomas Mann abans dels 18 anys o haver descobert Joyce a través de la narració Els morts abans d’assolir l’aventura de l’Ulises. Ens parla del paral·lelisme entre la literatura russa i els autors del sud dels Estats Units; dels russos ens diu que “...han estat capaços d’acceptar les condicions de l’existència humana…” “...tanmateix, l’actitud predominant dels grans escriptors russos no és cínica”.

Les tragèdies no són responsabilitat de qui les pateix, és la societat la que deixa els individus mancats de possibilitats. Així com anam avançant ens sembla que «compartim» el procés creatiu de l’autora, aquest fet ens emociona i ens aclapara, és un privilegi molt gran a la nostra vida de lectors:

…”L’aïllament espiritual és el fenomen de la majoria dels meus temes.” (Pàg 161).

Accedir a les reflexions de McCullers ens pot dur a modificar la nostra agenda de lectures: potser ens hauríem d’oblidar dels nostres projectes i aprofundir en les obres que ens proposa.

Tenim a les mans una primera edició en català d’aquests assaigs imprescindibles que ens fa arribar d’una manera brillant la seva traductora, Alba Dedeu. L’agraïment més sincer.