"Trazado. Un atlas literario" de Daniel Harmon

Trazado. Un atlas literario.

Il·lustracions d’Andrew DeGraff

Text de Daniel Harmon

126 pàg.

23,95 €

Tenim al davant dinou propostes de lectura. En un moment és possible rebre “tota” la informació que es vulgui sobre un llibre sense llegir-lo. També podem accedir amb un cop d'ull als racons més amagats de la vida i miracles de l’autor. Malhauradament, moltes vegades el fet de tenir tanta informació ens fa la sensació que accedim al coneixement. Afortunadament no és ben bé d’aquesta manera. Conèixer un text implica haver-lo llegit, implica haver passat moments de solitud amb les paraules. Podem no arribar al nivell de coneixement profund de l’expert que ens il·luminarà amb els seus comentaris, però la nostra versió, potser carregada de mancances, és molt vàlida. Les versions d’altri ens poden ajudar a aprofundir si cal, però res no pot substituir el nostre moment d’intimitat amb les paraules.

Pel que fa a la coneixença de l’autor, no podem frivolitzar: És l’Amic Absent, aquell amb el qual el “diàleg” és fluid i profund sempre que cal. Com de l’amistat, podem distanciar-nos-en i, quan ens tornem a “trobar”, reprenem el fil i reiterem el nostre agraïment al destí que un dia va posar aquesta persona en el nostre camí. Moltes vegades, com amb els Amics Presents, recordem el dia, l’hora, la llum i l’atmosfera del primer moment compartit; aquestes vivències no ens les pot donar la Viquipèdia! La nostra agenda d’Amics Absents es va fent poc a poc, tot donant la trascendència que cal a cada nova anotació que hi fem.

En aquestes dinou propostes de lectures se’ns ofereix una ressenya del tot subjetiva i se’ns presenten unes il·lustracions que fan volar la nostra imaginació i ens porten a la necessitat irreprimible de tornar al text conegut. Aquests suggeriments ens fan tenir present aquella lectura que, tot i fonamental a la història de la literatura, encara no hem descobert.

Un llibre preciós que pot ser considerat una “guia” de textos que haurem d’anar intercalant amb aquell programa de lectures i bons propòsits amb el qual molts lectors ens organitzem l’agenda.

"Una cena en casa de los Timmins" de William M. Thackeray

Una cena en casa de los Timmins

William M. Thackeray

Traducció d’Ángeles de los Santos

62 Pàg.

11 €

A la coberta de la novel·la l’editor ens diu: “La buena literatura de cualquier época, ya lo sabemos, nos habla, sobre todo, de nuestro presente”.

La senyora Timmins, casada amb un jove lletrat, dóna per fet que, amb la carrera professional del seu espòs, comença un moment de prosperitat que es farà definitiu. Malauradament s’equivoca: el plet queda resolt abans de donar profit als advocats i ella té la seguretat que a la fi el seu estatus es correspondrà amb l’honorable llinatge que la guarneix.

El matrimoni organitza un sopar per a vint persones per fer pública la seva prosperitat. Com l’experiència en matèries domèstiques de la mare de la Sra. Timmins - la gens estimada sogra del Sr. Fitzroy Timmins- no és suficient, recorren als consells de l’establiment més prestigiós de la ciutat: Fubsby’s, l’enlluernadora botiga on s’ofereixen els productes més exclusius i delicadament elaborats que ens podem imaginar:…”Miren las fresas con sus hojas. Son todas casi tan grandes como un bolsito de señora y parece que las han criado una a una en una guardería” (pàg. 39).

Las treballadores de Fubsby’s són noies particularment boniques, tot fa enlluernar! El jove advocat es troba immers en una felicitat tan acollidora que no és capaç de tornar a la realitat per fer saber a la seva dona que s’ha acabat el període d’eufòria econòmica i que els deutes els acompanyaran de manera indefinida en el temps.

Arriba el dia del sopar; menjar, estris i servei estan a l’alçada, però l’esdeveniment no funciona, els Timmins viuen el fracàs aquell mateix vespre… La decepció els aclapara, la situació és tristement difícil, el futur molt negre… Quin preu més alt han de pagar per un vespre de plenitud!

Ens divertim, Thackeray ens fa somriure i riure obertament.

Les paraules de la coberta es confirmen, també ho fan els paral·lelismes amb el nostre present, el grotesc que pot resultar l’ésser humà quan s’ entesta a fer saber als altres el seu grau de sofisticació i poder adquisitiu.

Gaudim, compadim els personatges fràgils i espantadissos i, com en una faula, arribem a conclusions molt alliçonadores que compartirem moltes vegades amb un irreprimible somriure.

"El gegant enterrat" de Kazuo Ishiguro

El gegant enterrat

Kazuo Ishiguro

Traducció d’Albert Torrescasana

364 pàg

20,90 €

Tenim a les mans el relat d’un viatge iniciàtic. Axl i Beatrice són uns ancians que viuen el càstig -o el privilegi- d’estar privats de memòria, una “boira” que sempre els acompanya els ha pres aquesta facultat. Britans i saxons conviuen en una terra erma i ells emprenen el camí per trobar el fill del qual fa temps que no en saben res. En aquest periple viuen infinites peripècies i tenen les forces molt minvades però, malgrat tot, el seu objectiu els dóna valor per no defallir.

Sir Gawain, el darrer cavaller i nebot del Rei Artur, ha d’alliberar el poble afectat per la “boira” que els impedeix recordar i ha de matar la Querig, la dragona que és la causant que les persones visquin l’oblit permanent.

Sir Gawain ens dóna a conèixer el passat d’Axl:

…”Qui pot dir que el vostre camí no va ser el més devot? -va comentar el cavaller-. Deixar enrere tots aquells grans discursos de guerra i pau. Deixar enrere aquella formidable legislació perquè els homes s’acostessin a Déu. Deixar enrere Artús d’una vegada per totes i consagrar-vos a… -Va llençar una llambregada a la Beatrice…” (Pàg. 311).

Un cop travessada la Gran Plana, arriben a la vora del mar. Són davant l’illa on trobaran el fill i tornen a ser conscients de la seva història. Han de passar per la rutina de les confessions al barquer que els ha de dur d’una vorera a l’altra. Axl, alhora que la memòria, recupera remordiments i dolor: El fill és mort i ell va amagar aquest fet a na Beatrice. El barquer li demana quin “profit” va treure d’amagar a l’esposa el dolor de la finitud del fill.

…”Profit? No n’hi havia cap, de profit, barquer. Tot es reduïa a l’estultícia i a l’orgull. I al que ronda les profunditats del cor humà, sigui el que sigui. Potser era un afany de castigar, senyor. El Perdó em regia les paraules i els actes, però durant molts anys vaig tenir una petita cambra al cor que es delia per venjar-se. El que li vaig fer va ser lleig i mesquí, i el que vaig fer al meu fill també. (Pàg. 359)

Aquesta narració ens commou. És una reflexió impecable sobre la memòria i l’oblit: Potser no la plenitud, però la tranquil·litat es pot trobar amb l’oblit, amb l’única consciència del present estricte? La novel·la planteja una quotidianitat planera i cordial; malgrat tot, hi ha racons de l’ànima que volen ser-hi presents. Axl i Beatrice recorden el fill i el volen “recuperar”, sense memòria no sabem si el dolor es més o menys punyent.

Com una faula, la narració de Kazuo Ishiguro té el poder de fer-nos reflexionar sobre una realitat que tenim present, sense dramatisme i sense les banalitzacions en què es pot caure en una societat que de vegades “entén” amb poc rigor i respecte.

"Somnis en temps de guerra" de Negugi wa Thiong’o

Somnis en temps de guerra. Records d’infantesa

Negugi wa Thiong’o

Traducció de Josefina Caball

247 Pàg.

21.90 €

Aquets Records d’infantesa potser ens obriran les portes d’un món del qual en voldrem saber més i més. Per iniciar aquest aprenentatge l’autor ens serveix de guia i durant molt de temps l’obra que tenim a les mans serà el nostre llibre de capçalera; ens parla de fets que ens són propers i que van des de finals del s. XIX fins a la dècada de 1950.

El nostre protagonista ens presenta el seu pare, un home intel·ligent i emprenedor que va haver de començar la vida a partir de greus injustícies. Ens parla de com es van patir a l’Àfrica els estralls de les dues grans guerres del s.XX. Ens explica com van ser les relacions d’amor dels seus i aclarim un poc el concepte de poligàmia; coneixem les “seves mares” a les quals “atorga” un ministeri d’acord amb les seves característiques. Abans ens diu, tot referint-se a la seva mare biològica:

…”La meva mare era dona de poques paraules. Però aquestes paraules estaven carregades de l’autoritat del silenci que les precedia…”

Una dona podia deixar el marit i pare dels seus fills si el comportament de l’home se li feia difícil de suportar, és dir, podia accedir a una forma legal de divorci.

Admirem la passió pel coneixement, el compromís que la família té amb el membre que demostra qualitats intel·lectuals. Al germà gran del nostre heroi, que fa l’ofici de fuster i que esdevindrà guerriller a les muntanyes a les revoltes dels anys 50, no li agrada veure el germà fent una feina manual, se n’alegra quan el troba amb un llibre o un tros de diari a les mans: “Com diu la nostra mare, esforça’t al màxim. El coneixement és el far que ens ha de guiar” (pàg 216).

Assistim al retrobament amb el pare, després de tants anys absent, un home a qui les dificultats van endurir i en certa mesura trencar, però que conserva una actitud noble a la vellesa quan s’assabenta del destí del seu fill.

Per als no iniciats en la història d’Àfrica, aquest llibre pot ser una primera lectura que ja imposarà qualitat i rigor a les posteriors perquè per a alguns el desconeixement del continent africà ve donat per la poca fiabilitat de les fons convencionals. Europa s’ha mirat Àfrica des de la superioritat, encara ara la falta de respecte és del tot inquietant… Això ens ha allunyat del continent veí. Aquesta obra ens dóna la possibilitat de conèixer una realitat des de l'admiració i el respecte.

"Històries falses" de Gonçalo M. Tavares

Històries falses

Gonçalo M. Tavares

Traducció d’Antoni Xumet

73 pàg.

11 €

Gonçalo Tavares (Angola, 1970) és narrador, dramaturg i poeta. Ens diu en una nota al començament de la novel·la:…”tenir curiositat per entendre la manera com la ficció -versemblant o no tant- es pot recolzar lleugerament sobre un fragment de la veritat fins al punt a on tot es mescla i es torna uniforme” (pàg. 9).

Aquestes nou històries falses tenen uns protagonistes comuns, els filòsofs de l’Antiga Grècia. També són citats Homer, Shakespeare, Montaigne, Laozi o Buda. És ben veritat que “la mescla es torna uniforme”. L’autor tria per a les seves històries personatges “secundaris” de l’obra dels Mestres. No cal dir que som davant un autor molt important, un comtemporani que ja es relaciona amb els grans noms de la literatura portuguesa, per tant, aquest “experiment” té com a resultat unes narracions a les quals ens plau tornar. També ens agradaria poder escoltar aquestes històries fetes tan a la mida del lector, volem fer-les nostres, tenir-les a mà perquè ens ajudin a entendre’ns.

“A la mort podem anomenar-la de moltes maneres: Allò Que Espanta, Allò Que Ens Ve a Cercar, La Dona Més Vella. Metó l’anomenava senzillament Filla de l’Odi, perquè és l’odi o la discòrdia que separa els elements i talla pel mig l’harmonia…” (pàg. 34).

“És fàcil vèncer quan s’és més fort; difícil és utilitzar la força perquè els altres no perdin; però només això és el just” (pàg. 54).

“La multitud quedà així contenta com sempre queda quan la seva opinió, que al mateix temps és també la seva estupidesa, es mostra més forta que la idea d’un home aïllat…” (pàg. 70).

Aquesta és una iniciativa que agraïm a Gall editor, una traducció molt acurada, no podia ser d'altra manera venint del poeta i traductor Antoni Xumet.

Un llibre per aprendre, gaudir i tenir sempre a prop, un autor que cal tenir present perquè es tracta d’un home d’avui a qui ja podem donar el tractament de clàssic.

"Llibres o cigarrets" de George Orwell

Llibres o cigarrets

George Orwell

Traducció de Dolors Udina

Viena Edicions

141 pàg

16 €

(…) En molts aspectes, ha esdevingut la consciència crítica d’una soferta generació que hagué de viure dues guerres mundials, una gran depressió econòmica i l’aparició dels estats totalitaris moderns. Miquel Berga, professor de Literatura Anglesa de la UPF, ens acosta la seva definició personal de l’autor de 1984.

Orwell va començar la seva vida laboral com a funcionari a Birmània. Després de cinc anys de ser allà va tornar a la metròpoli per comprovar si els nivells de crueltat que es cometien contra els indígenes tenien un paral·lelisme amb l’actitud dels governants anglesos amb els més desfavorits. Volia tenir evidències de les desigualtats i això el va dur a una denúncia lúcida i contínua que el va caracteritzar tota la vida.

En els tres primers articles ens parla de les “justificacions” dels obrers per no comprar llibres, de les vivències d’un llibreter i de la quotidianitat d’un crític literari… No cal dir fins a quin punt tots els articles són brillants, profunds i no exempts d’humor.

La consciència social, la crítica de les desigualtats i l'anàlisi acurada de la crueltat exercida contra els infants d’un internat, així com les condicions en què viuen i moren els malalts en un hospital, són una mostra perfecta dels extrems a què pot arribar l’ésser humà.

Els articles polítics tenen una vigència absoluta, potser fins i tot contradic els principis de l’autor al fer aquesta “classificació”.

LA DESTRUCCIÓ DE LA LITERATURA,

EL MEU PAÍS A DRETA I ESQUERRA,

PER QUÈ ESCRIC

El recull reuneix reflexions que no han perdut en absolut la seva força. La nostra evolució no és tan automàtica com els canvis socials que vivim de manera trepidant. Nosaltres, en el més profund, tenim una història que marca un ritme diferent, per això les diferències no són importants i les coincidències prenen protagonisme. Tenim a les mans els textos d’un pensador clau del segle XX i les seves reflexions ens ajuden a entendre la nostra realitat.

Les novel·les d’Orwell el converteixen en un autor universal, la prosa clara i eficaç (paraules del professor M.Berga) dels seus articles ens fan reconèixer en Orwell l’autor que no podem deixar de tenir present.

"De noche bajo el puente de piedra" de Leo Perutz

De noche bajo el puente de piedra

Leo Perutz

Traducció de Cristina Garcia Ohlrich

283 pàgines

18,95 €

De noche bajo el puente de piedra és presentada en catorze capítols. Poc a poc ens n’adonem que formen una novel·la històrica. Així mateix comptem amb l’ajut d’un epíleg de l’autor.

L. Perutz fou un home cultíssim, un estudiós erudit interessat per les matemàtiques, la filosofia i la història. Ens situa a Praga durant el regnat de Rodolf II (s. XVI-XVII), el monarca que va prioritzar els seus interessos i capricis per sobre de les necessitats dels seus súbdits. En el primer capítol (pàg. 29) es demanen què en fan dels diners que el poble dona en forma de tributs, taxes i peatges… Rodolf II viu envoltat d’astrònoms, místics i vidents i mai no deixa de gaudir de la contemplació d’obres d’art.

Són importants els personatges principals, no cal dir·ho, però el que dona grandesa a la novel·la és el conjunt: un autor que no es permet moments baixos; criatures com el pobre Berl Landfahrer, un home tan poc afortunat que si es dediqués a fabricar espelmes no es faria fosc (pàg. 39); Kepler, el matemàtic y alquimista que ens parla de grafologia; Brabancio, el genial pintor, germà d’un sastre amb habilitat per guanyar-se la vida, la qual cosa feia desconfiar l'artesà de les aptituds de l’artista i del seny de qui admirés la seva obra. Gaudim de la perfecció de les grans obres, la vida quotidiana a la ciutat de Praga fa cinc-cents anys.

Els que hem descobert Perutz amb aquesta novel·la sentim la necessitat de conèixer la resta de la seva obra. La perfecció amb la qual ens presenta la vida quotidiana l’entenem com la manera òptima, potser l’única, de parlar d’història: des de la passió pel coneixement que que va caracteritzar Perutz, un home que no va accedir a estudis reglats i per a qui la inquietud i la necessitat del coneixement foren una constant a la seva vida.

Leo Perutz és un autor imprescindible que ens acompanyarà si visitem la ciutat, la Praga que ell trepitja per darrera vegada, la que encara hi és. Per descomptat, una recomanació sense reserves.

"Anatomia de les distàncies curtes" de Marta Orriols

Anatomia de les distàncies curtes

Marta Orriols

Pròleg de Jenn Díaz

Epíleg de Tina Valles

179 pàg.

17 €

Una editorial de tota confiança ens presenta Anatomia de les distàncies curtes: L’autora troba el seu lloc en un catàleg on encaixa perfectamentent perquè parlem d’un bon llibre d’una manera rotunda.

Dinou relats de traç segur, les paraules justes, cap nota discordant, personatges i situacions que ens commouen i ens interessen: Aprofundir en la quotidianitat és la clau per entendre i per entendre’ns.

Marta Orriols sap mirar i ens sap transmetre allò que veu, allò que ens envolta. No s’esforça per impressionar amb grandiloqüència i això la fa propera, profunda i sàvia. La seva narració és subtil: Els grans esdeveniments que conformen les nostres vides són el cúmul de petits moments que ens deixen amb un esglai, amb un somriure de complicitat, amb unes llàgrimes a punt de rodolar. Les relacions sexuals i sensuals, les germanes, les mares i filles, els amics, el pare i el fill, les àvies… Sempre una atmosfera que ens atrapa i a la qual tornarem, unes narracions que recomanarem, un traç impecable i definitiu, silencis eloqüents, sempre tan difícils i necessaris.

Tenim la sensació que l’autora escriu per absoluta necessitat de dir. Tina Vallès ens diu a l’epíleg:

…”Si fas això, si escrius de debò, després et llegeixen de debò, i llegir de debò és llegir agafats de la mà de la nostra veritat, sencera també, la que cadascú té amagada al seu armari…” (pàg. 175).

Costa triar un relat: obrirem moltes vegades el llibre a l’atzar i llegirem de nou qualsevol dels relats, per exemple “No amb majúscules”, una advertència grollera que ha de suportar na Rosa i que ens fa mal a tots.

Quan acabem la lectura tenim una gratificant sensació de plenitud com quan, després de la representació en un escenari, triguem a reaccionar o ens és difícil respondre amb els nostres aplaudiments. Hem quedat “tocats” i el nostre ritme és un altre, una forma de felicitat que també vivim davant la contundència d’aquets relats.

Una recomanació del tot segura: hem conegut una autora a qui tornarem perquè “escriu de debò i ens duu a llegir de debò” . Gràcies.

"La setena funció del llenguatge" de Laurent Binet

La setena funció del llenguatge

Laurent Binet

Traducció de Josep Alemany

476 pàg.

21 €

Laurent Binet fa un peculiar ús de l’hemeroteca i de les biografies dels semiòlegs i filòsofs que tan bé coneix. Aquest és un text irreverent, erudit, divertit i molt documentat. Quan obrim el llibre ens espantem perquè no sabem si n’estem a l’alçada intel·lectual, però aviat ens relaxem i desmitifiquem.

Tenim tots els elements de la novel·la policíaca. Protagonitza el relat un comissari pel que immediatament sentim una gran simpatia, tot i que ens separen grans diferències. Aquest comissari ha de tenir un ajudant que l’introduexi al món dels Mestres, un jove professor que també ens sedueix tot just el coneixem.

L’assumpte que els ocupa pren dimensions internacionals. Han de viatjar als EEUU, han de moure’s per Itàlia, sempre envoltats pels grups més selectes de la intel·lectualitat francesa dels anys 70 i 80, grans semiòlegs i filòsofs als quals no gosaríem acostar-nos si no ens hi portés Binet.

Els fets reals són els següents: Al febrer de 1980, Roland Barthes pateix un accident de trànsit al qual no sobreviu. Barthes ve de dinar amb François Mitterrand. A partir d’aquest moment comencem a entrar en una “intimitat” de la gran elit presentada amb dosis d’humor, erudició i sobretot irreverència. El professor que “tradueix” els termes cultes i que ens fa viure la semiologia gairebé com una actitud és del tot necessari per posar en situació el comissari i també el lector no especialista que es podria sentir aclaparat.

En els desplaçaments ens presenten Noam Chomsky i Umberto Eco. Vivim atemptats terroristes i quedem del tot impressionats quan ens donen a conèixer una societat secreta, Logos Club, en què els membres fan combats orals de gran nivell i que ha comptat amb els més importants intel·ectuals. El repte porta implícit el càstig físic; aquesta societat ha deixat mutilats grans il·lustres. L’autor barreja realitat històrica i narració brillant.

En el gènere negre tot és permès i moltes vegades serveix per denunciar allò que no es pot documentar com a fet històric o social. Es pot dir allò políticament incorrecte i Laurent Binet aprofita per donar a conèixer amb humor i erudició els grans personatges de la intel·lectualitat del seu país, homes i dones a qui els no iniciats mai no hauríem gosat aproximar-nos. Per tant, aquesta una recomanació sense dubtes, ens porta a un bon moment, tindrem a prop el comissari que ja hem fet nostre i el seu ajudant, a qui devem lliçons que agraïm.

"Últims testimonis" de Svetlana Aleksievitx

Últims testimonis

Svetlana Aleksievitx

Traducció Marta Rebón

456 pàgines

21.90 €

A finals del anys 80, Svetlana Aleksievitx, demana el seu testimoni a homes i dones que a la fi de la guerra eren infants que tenien entre dos i dotze anys.

Comença amb una cita de Dostoievski ”...cap revolució justifica una llàgrima d’un infant…”.

La guerra explicada per adults amb capacitat per recordar la seva infantesa, un dolor que va arribar a uns nivells terribles, manquen les paraules… pero ells les tenen, aquets supervivents que han trobat el seu lloc al món una minoria que va sobreviure i van tenir la oportunitat d’expresar el seu explícit monòleg.

A “Temps de segona mà” Svetlana Aleksiévitx ens diu:

“Quan la vida, la vida ras i curt esdevé literatura” pàg. 427

Doncs si, aquests testimonis ens ofereixen uns relats perfectes, ens sentim aprop, sembla que compartim amb ells un espai, una tasa de té, sembla que ens arriba la escalfor del seu somriure i la seva mirada, son molts mestres, artistes, obrers, enginyers, músics... Aquestes persones so un percentatge molt petit a les estadístiques, els nins van morir a milers de milers, van quedar els grans tullits, els que van omplir les institucions per a malalts mentals, els que van malviure fins a un final que es va allargar en el temps. Va haver aquesta minoria que el sistema va convertir en persones utils a la societat, malgrat les ferides obertes.

Mai agrairem prou a la darrera Premi Nobel, aquest testimoni de primera mà que “ha esdevingut literatura” i ens ajuda a entendre el món, a entendrens.

En el nostre present, els senyors de la guerra actuals no son il.luminats que volen conquerir malgrat el que sigui perque tenen la certesa de la seva superioritat, ara el dolor, la gana, els desplaçaments, la mort la manipulen els que s’ han d’enriquir i per això han triat la indústria de l’armamant i ens planteixen com una utopia aturar les guerres, perque aquesta indústria perversa no deixi de produir, les guerres no es poden aturar i els moviments migratoris no poden deixar de generar riquesa amb una forma d’esclavitut adaptada a la globalització, ens manca capacitat per entendre el nostre present.

Als testimonis d’aquets supervivents hi tornarem com es torna als clàssics, fragments de vida que ens acompanyaran per sempre.

"La soledad del corredor de fondo" de Alan SILLITOE

La soledad del corredor de fondo

Alan SILLITOE

Traducció de Mercedes Cebrián

Introducció de Kiko Amat

Editorial Impedimenta

242 pàg. 

19.95 €

No som davant un descobriment: l’obra d’Alan Sillitoe (1928-2010) ha rebut el reconeixement editorial que li correspon, disposem de traduccions -potser exhaurides- de fa quaranta o cinquanta anys, però les noves edicions són imprescindibles perquè parlem de lectures que no perden vigència, que han de ser recomanades regularment.

Les nou narracions que s’apleguen en aquest llibre ens traslladen a la Gran Bretanya de la postguerra, un lloc on la manca d’oportunitats per a la classe obrera va marcar la vida de la generació de Sillitoe.

Ens presenten un jove rebel que sap posar per sobre de tot la seva dignitat i principis: Puede que cuanto más te guste dominar a la gente más muerto estés. Y prometo que para decir esta última frase me han hecho falta unos cuantos cientos de kilómetros campo a través (pàg. 30).

Trobem la vida quotidiana dels obrers, la fam i la indefensió davant la malaltia. També presenciem una peculiar forma d’amor, no mancada d’autenticitat - “El cuadro del barco de pesca”-, així com la violència del pare dèspota i la valentia de la dona-mare sense recursos que és capaç de deixar-lo a “El partido”.

“La deshonra de Jim Scarfadale” ens presenta un personatge disminuït -però no per això menys perillós- que viu sota la protecció malaltissa de la seva mare.

La forma de demència de l’heroi Frankie Buller acaba de donar forma al relat d’un passat en què la vida als barris obrers atorgava una identitat tan marcada que a molts ens ajuda a viure.

Sillitoe ens parla de les classes obreres del segle passat, abans que el consum, la globalització i els mitjans de comunicació alteressin les nostres vides, quan el més important que teníem era la comunicació directa, els amics, els veïns i els carrers que ens acollien, moltes vegades tristament sòrdids,carrers i vianants: aquest mitjà inhòspit ens va configurar. Ara, aïllats en el “benestar” de què diuen que gaudim vivim moments de nostàlgia que ens serveixen per tenir ben present d’on venim.

Sillitoe recrea aquest món, un període de la història al qual cal tornar. És molt recent, tant que potser les fonts orals no som prou fidedignes perquè ens manca objectivitat.

Una recomanació sense reserves.

"En vísperas" de Iván S. Turguénev

En vísperas

Iván S. Turguénev

Traducció de Joaquín Fernández-Valdés Roig-Gironella

Editorial Alba

239 Pagines - 19,50 €

A Curso de literatura rusa Vladimir Nabokov ens diu que Yelena, tot i ser un personatge femení, era el tipus de personalitat heroica que la societat volia. També ens diu que en aquell moment es va retreure a Turguénev que l’heroi actiu i idealista fos un búlgar: no había creado un tipo activo y positivo de varón ruso.

Si bé és cert que els homes en surten malparats, Turguénev ens mostra persones bienintencionadas, débiles e inútiles de los años cuarenta, y la nueva generación, revolucionaria y fuerte, de la juventud nihilista.

A Yelena la debilidad la indignaba, la estupidez la enojaba y no perdonaba la mentira… (pàg. 50).

La protagonista d’aquesta novel·la és un dels personatges imprescindibles de la literatura universal, una persona lliure en un lloc i un moment en què no estava permès en absolut aquest comportament en una dona. És una jove sensible i atenta a les necesitats del món que l’envolta. Yelena també decideix el seu destí, marxa a l’estranger amb l’home que ha triat; aquest marit és el “menys convenient” dels pretendents que han aparegut a la seva vida, un jove idealista i compromès amb el país. La seva causa és alliberar Bulgària dels turcs. A més, no té diners i està malalt.

La mare de Yelena és una dona fràgil i sotmesa, sempre darrere de la figura del marit, un home egoista, frívol i mediocre. En el moment oportú aquesta persona que creiem espantadissa recolza la filla, pren decisions i desautoritza el marit. Aquesta dona és rica i això li ofereix unes possibilitats bàsiques per actuar a favor del sentit comú i donar una passa endavant en una societat sotmesa a uns costums que feien difícil que una dona triés el seu destí.

Hem d’agrair la “nota al texto” que inclou el traductor. En ella ens transcriu un fragment de Turguénev en el seu Prólogo a la edición completa de las novelas. Aquesta informació és fonamental per aprofundir en la lectura que tenim a les mans; també són importantíssims tots els comentaris i notes a peu de pàgina.

És una felicitat poder gaudir d’aquestes edicions impecables de clàssics imprescindibles. Una vegada més el meu reconeixement al traductor que ens ajuda amb la seva passió i compormos. 

"La repetición" de Ivica Djikic

La repetición

Ivica Djikic

Traducció de Maja Drnda i Christian Martí

Editorial Sajalin

115 pàgines

14,50 €

Ivica Djikic (Bosnia-Herzegovina, 1977) és un representant destacat de la literatura balcànica actual. Tenim al nostre abast dues novel·les més de Djikic, Cirkus Columbia i Soñé con elefantes.

La repetición. Una historia de amor ens presenta un món en què se sobreviu d’acord amb allò que les circumstàncies permeten.

Coneixem una família croata. El fill, periodista, viu a Zagreb i fa d’ajudant d'un gurú dels fogons. La filla és una jutgessa que ha deixat la professió i s’ha inventat una manera de sobreviure: té un negoci virtual i la seva tasca consisteix a dur flors a les tombes que no poden ser ateses pels familiars perquè viuen lluny. La mare és una bibliotecaria jubilada; l’avi, un immigrant que va haver de sobreviure treballant a Alemanya; la germana de l'avi, una doneta que tot el dia resa; el pare, absent, va patir els rigors de la guerra i les circumstàncies el van deixar molt tocat.

“Quién sabe a qué pudieron obligarlo para poner a prueba su potencia y lealtad. No habría rechazado nada, sabía qué se estaba jugando” (Pàgina 112).

Coneixem una jove editora que ens presenta el seu cap:

…”Últimamente se cruzaba poco con gente íntegra y honrada (aún sabía distinguirlos): había trepado al nivel que ese tipo de gente no llega, y si por casualidad se topaba con ellos, los tenía que doblegar o destruir por razones de negocios” (Pàgina 40).

Es tracta d'un personatge enriquit tot editant llibres de text, entre d’altres peculiaritats.

Ens és presentada una comunitat de monjos catòlics que volen deixar constància de la història de la seva comunitat en un llibre.

La mare ens diu:

…”Vivo como me ha tocado. No he podido hacer otra cosa. Y ahora tampoco puedo. La gente corriente, creo yo, no podemos hacer nada más que vivir la vida que nos ha tocado” (Pàgina 105).

Convivim amb les noves formes de relacionar-nos en tots els àmbits i amb costums “ancestrals” que no deixen de tenir protagonisme.

Aquesta és una obra important, un autor que no podem obviar i que ens duu a entendre una realitat propera. Una vegada més, una recomanació sense reserves.