"Últims testimonis" de Svetlana Aleksievitx

Últims testimonis

Svetlana Aleksievitx

Traducció Marta Rebón

456 pàgines

21.90 €

A finals del anys 80, Svetlana Aleksievitx, demana el seu testimoni a homes i dones que a la fi de la guerra eren infants que tenien entre dos i dotze anys.

Comença amb una cita de Dostoievski ”...cap revolució justifica una llàgrima d’un infant…”.

La guerra explicada per adults amb capacitat per recordar la seva infantesa, un dolor que va arribar a uns nivells terribles, manquen les paraules… pero ells les tenen, aquets supervivents que han trobat el seu lloc al món una minoria que va sobreviure i van tenir la oportunitat d’expresar el seu explícit monòleg.

A “Temps de segona mà” Svetlana Aleksiévitx ens diu:

“Quan la vida, la vida ras i curt esdevé literatura” pàg. 427

Doncs si, aquests testimonis ens ofereixen uns relats perfectes, ens sentim aprop, sembla que compartim amb ells un espai, una tasa de té, sembla que ens arriba la escalfor del seu somriure i la seva mirada, son molts mestres, artistes, obrers, enginyers, músics... Aquestes persones so un percentatge molt petit a les estadístiques, els nins van morir a milers de milers, van quedar els grans tullits, els que van omplir les institucions per a malalts mentals, els que van malviure fins a un final que es va allargar en el temps. Va haver aquesta minoria que el sistema va convertir en persones utils a la societat, malgrat les ferides obertes.

Mai agrairem prou a la darrera Premi Nobel, aquest testimoni de primera mà que “ha esdevingut literatura” i ens ajuda a entendre el món, a entendrens.

En el nostre present, els senyors de la guerra actuals no son il.luminats que volen conquerir malgrat el que sigui perque tenen la certesa de la seva superioritat, ara el dolor, la gana, els desplaçaments, la mort la manipulen els que s’ han d’enriquir i per això han triat la indústria de l’armamant i ens planteixen com una utopia aturar les guerres, perque aquesta indústria perversa no deixi de produir, les guerres no es poden aturar i els moviments migratoris no poden deixar de generar riquesa amb una forma d’esclavitut adaptada a la globalització, ens manca capacitat per entendre el nostre present.

Als testimonis d’aquets supervivents hi tornarem com es torna als clàssics, fragments de vida que ens acompanyaran per sempre.

"La soledad del corredor de fondo" de Alan SILLITOE

La soledad del corredor de fondo

Alan SILLITOE

Traducció de Mercedes Cebrián

Introducció de Kiko Amat

Editorial Impedimenta

242 pàg. 

19.95 €

No som davant un descobriment: l’obra d’Alan Sillitoe (1928-2010) ha rebut el reconeixement editorial que li correspon, disposem de traduccions -potser exhaurides- de fa quaranta o cinquanta anys, però les noves edicions són imprescindibles perquè parlem de lectures que no perden vigència, que han de ser recomanades regularment.

Les nou narracions que s’apleguen en aquest llibre ens traslladen a la Gran Bretanya de la postguerra, un lloc on la manca d’oportunitats per a la classe obrera va marcar la vida de la generació de Sillitoe.

Ens presenten un jove rebel que sap posar per sobre de tot la seva dignitat i principis: Puede que cuanto más te guste dominar a la gente más muerto estés. Y prometo que para decir esta última frase me han hecho falta unos cuantos cientos de kilómetros campo a través (pàg. 30).

Trobem la vida quotidiana dels obrers, la fam i la indefensió davant la malaltia. També presenciem una peculiar forma d’amor, no mancada d’autenticitat - “El cuadro del barco de pesca”-, així com la violència del pare dèspota i la valentia de la dona-mare sense recursos que és capaç de deixar-lo a “El partido”.

“La deshonra de Jim Scarfadale” ens presenta un personatge disminuït -però no per això menys perillós- que viu sota la protecció malaltissa de la seva mare.

La forma de demència de l’heroi Frankie Buller acaba de donar forma al relat d’un passat en què la vida als barris obrers atorgava una identitat tan marcada que a molts ens ajuda a viure.

Sillitoe ens parla de les classes obreres del segle passat, abans que el consum, la globalització i els mitjans de comunicació alteressin les nostres vides, quan el més important que teníem era la comunicació directa, els amics, els veïns i els carrers que ens acollien, moltes vegades tristament sòrdids,carrers i vianants: aquest mitjà inhòspit ens va configurar. Ara, aïllats en el “benestar” de què diuen que gaudim vivim moments de nostàlgia que ens serveixen per tenir ben present d’on venim.

Sillitoe recrea aquest món, un període de la història al qual cal tornar. És molt recent, tant que potser les fonts orals no som prou fidedignes perquè ens manca objectivitat.

Una recomanació sense reserves.

"En vísperas" de Iván S. Turguénev

En vísperas

Iván S. Turguénev

Traducció de Joaquín Fernández-Valdés Roig-Gironella

Editorial Alba

239 Pagines - 19,50 €

A Curso de literatura rusa Vladimir Nabokov ens diu que Yelena, tot i ser un personatge femení, era el tipus de personalitat heroica que la societat volia. També ens diu que en aquell moment es va retreure a Turguénev que l’heroi actiu i idealista fos un búlgar: no había creado un tipo activo y positivo de varón ruso.

Si bé és cert que els homes en surten malparats, Turguénev ens mostra persones bienintencionadas, débiles e inútiles de los años cuarenta, y la nueva generación, revolucionaria y fuerte, de la juventud nihilista.

A Yelena la debilidad la indignaba, la estupidez la enojaba y no perdonaba la mentira… (pàg. 50).

La protagonista d’aquesta novel·la és un dels personatges imprescindibles de la literatura universal, una persona lliure en un lloc i un moment en què no estava permès en absolut aquest comportament en una dona. És una jove sensible i atenta a les necesitats del món que l’envolta. Yelena també decideix el seu destí, marxa a l’estranger amb l’home que ha triat; aquest marit és el “menys convenient” dels pretendents que han aparegut a la seva vida, un jove idealista i compromès amb el país. La seva causa és alliberar Bulgària dels turcs. A més, no té diners i està malalt.

La mare de Yelena és una dona fràgil i sotmesa, sempre darrere de la figura del marit, un home egoista, frívol i mediocre. En el moment oportú aquesta persona que creiem espantadissa recolza la filla, pren decisions i desautoritza el marit. Aquesta dona és rica i això li ofereix unes possibilitats bàsiques per actuar a favor del sentit comú i donar una passa endavant en una societat sotmesa a uns costums que feien difícil que una dona triés el seu destí.

Hem d’agrair la “nota al texto” que inclou el traductor. En ella ens transcriu un fragment de Turguénev en el seu Prólogo a la edición completa de las novelas. Aquesta informació és fonamental per aprofundir en la lectura que tenim a les mans; també són importantíssims tots els comentaris i notes a peu de pàgina.

És una felicitat poder gaudir d’aquestes edicions impecables de clàssics imprescindibles. Una vegada més el meu reconeixement al traductor que ens ajuda amb la seva passió i compormos. 

"La repetición" de Ivica Djikic

La repetición

Ivica Djikic

Traducció de Maja Drnda i Christian Martí

Editorial Sajalin

115 pàgines

14,50 €

Ivica Djikic (Bosnia-Herzegovina, 1977) és un representant destacat de la literatura balcànica actual. Tenim al nostre abast dues novel·les més de Djikic, Cirkus Columbia i Soñé con elefantes.

La repetición. Una historia de amor ens presenta un món en què se sobreviu d’acord amb allò que les circumstàncies permeten.

Coneixem una família croata. El fill, periodista, viu a Zagreb i fa d’ajudant d'un gurú dels fogons. La filla és una jutgessa que ha deixat la professió i s’ha inventat una manera de sobreviure: té un negoci virtual i la seva tasca consisteix a dur flors a les tombes que no poden ser ateses pels familiars perquè viuen lluny. La mare és una bibliotecaria jubilada; l’avi, un immigrant que va haver de sobreviure treballant a Alemanya; la germana de l'avi, una doneta que tot el dia resa; el pare, absent, va patir els rigors de la guerra i les circumstàncies el van deixar molt tocat.

“Quién sabe a qué pudieron obligarlo para poner a prueba su potencia y lealtad. No habría rechazado nada, sabía qué se estaba jugando” (Pàgina 112).

Coneixem una jove editora que ens presenta el seu cap:

…”Últimamente se cruzaba poco con gente íntegra y honrada (aún sabía distinguirlos): había trepado al nivel que ese tipo de gente no llega, y si por casualidad se topaba con ellos, los tenía que doblegar o destruir por razones de negocios” (Pàgina 40).

Es tracta d'un personatge enriquit tot editant llibres de text, entre d’altres peculiaritats.

Ens és presentada una comunitat de monjos catòlics que volen deixar constància de la història de la seva comunitat en un llibre.

La mare ens diu:

…”Vivo como me ha tocado. No he podido hacer otra cosa. Y ahora tampoco puedo. La gente corriente, creo yo, no podemos hacer nada más que vivir la vida que nos ha tocado” (Pàgina 105).

Convivim amb les noves formes de relacionar-nos en tots els àmbits i amb costums “ancestrals” que no deixen de tenir protagonisme.

Aquesta és una obra important, un autor que no podem obviar i que ens duu a entendre una realitat propera. Una vegada més, una recomanació sense reserves.