"Els nois de zinc" de Svetlana Aleksiévitx

Els nois de zinc

Svetlana Aleksiévitx

Traducció de Marta Rebón

Svetlana Aleksievitx parla d’homes i dones que varen anar a l’Afganistan. Incideix a les mares, mares que reben taüts de zinc, mares que han de viure la injusta mort dels fills. Aquest és un llibre que aprofundeix en el fet que les guerres no poden tenir mai cap justificació.

"El dret de l'home a no matar. A no aprendre a matar. No es recull en cap constitució" (Pàg. 36)
A la coberta ens diuen que Aleksievitx ha estat acusada "d'embrutar l'honor dels soldats". Embrutar l'honor? Són nois de 18 anys, són persones que no han triat; calia disposar de carn de canó i els que mouen els fils van apel·lar al patriotisme i després, davant la desfeta, davant els taüts de zinc, de les mares que han perdut el seny de tant patir, es torna a apel·lar al patriotisme per negar les evidències. Això fa que el Senyors de la Guerra -els que fan la guerra a distància i de manera encoberta- disposin sempre de tot allò que calgui per als seus interessos. Sempre es pretén entendre i justificar des de baix, tot despreciant el poble, els nens, els joves, les mares, els vells...

Aleksievitx ha escrit un important manifest contra les guerres; els seus no li ho perdonen i els països que l'acullen parlen de pacifisme, però els interessos de molt pocs fan que la inèrcia no aturi, que les armes es fabriquin per generar riquesa i que les víctimes siguin sempre els innocents.

Svetlana Aleksievitx dóna la paraula i escolta aquells que han de restar muts.

"La filial" de Sergei Dovlatov

La filial 

Sergei Dovlatov

Traducció Miquel Cabal Guarro

A finals de la dècada dels 80, el nostre protagonista és un exiliat rus a Nova York, treballa a una emisora de ràdio "La tercera ona" i ha de viatjar a Califòrnia on es celebra un congrés sobre "El futur de Rússia".
En aquest congrés conflueixen tots els tipus possibles d'exiliats, el ventall ideològic es molt ampli, hi son tots.
A la pàg. 11 ja ens diu:
"Doncs llavors és que la crisi és un fenomen estable. El declivi sempre és més estable que el progrés".
Dovlatov ens va deixar amb menys de 50 anys, a Amèrica va rebre reconeixement per la seva obra, han passat els anys i el present que viu Rússia sembla que te molt a veure amb el que ell intueix i observa, analitza amb gran precisió i no està exent d'humor i sentit pràctic.
Coneixem una dona divertida, també inquietant, profundament frívola, un antic amor del nostre periodista, en fi... Dovlatov ens dona a conèixer a tots els personatges per ajudarnos a entendre una mica el món i per confirmar el seu esepticisme, el pas del temps el situa com a un home de clarividència excepcional.
"En aquells anys encara no sabia que els diners són una càrrega. Que l'elegància es una forma de bellesa de carrer per a les masses. Que la ironia constant és l'arma preferida dels indefensos i, sobretot, l'unica que tenen." Pàg. 92
Dovlatov, un home al qual el temps ha donat la raó.

"Glanbeigh" de Colin Barret

Glanbeigh

Colin Barret

Pròleg de Kiko Amat

Traducció d’Celia Filipetto

Glanbeigh és un poble que l'autor situa al comtat de Mayo, a Irlanda. Kiko Amat, autor d'un pròleg excel·lent, ens parla d'altres llocs d'horitzó limitat, de vides trencades des de molt aviat, on la inèrcia pren protagonisme i res no pot aturar el desastre.

Totes les teories sobre la llibertat i la capacitat de triar perden el seu sentit: Sembla que aquestes persones entenen el que és la impotència i la submissió a la fatalitat; aquets sentiments són viscuts amb vergonya. No cal evitar que traspassin els límits, saben perfectament quin és el seu lloc.
Esguards i paraules que ens commouen, personatges que resisteixen contra tot pronòstic, la fatalitat ha pres protagonisme.

Totes aquestes persones, a qui ens costa mirar als ulls, són fàcils de reconèixer en tots els Glanbeighs que ens vinguin a la memòria: Arm, el boxejador de Tranquilo entre caballos, des que manté la darrera conversa amb la mare del seu fill i la dignitat davant el dolor fins al darrer moment; el protagonista de Diamantes, que ens fa sentir la ferum del cotxe que va pertànyer a un capellà (pàg. 198)

La inèrcia és nefasta; l'alcohol, inevitable i la incapacitat per sortir dels Glanbeighs, molt respectable.
"Los cobardes eran cobardes, pensó Doran, arrepentido, pero para serlo necesitaban convicción; por lo general, ser valiente era lo más fácil”. (Pàg.215)

"Los palimpsestos" de Aleksandra Lun

Los palimpsestos

Aleksandra Lun

Gliwice, Polònia, 1979.

A. Lun ens presenta un escriptor d'Europa de l'Est internat en un hospital psiquiàtric belga on és sotmès a una "teràpia bartleviana" per guarir la seva malaltia: no escriu en la seva llengua materna. Una escriptura brillant per on circulen molts autors que dialoguen i prenen partit. N’hi ha d’altres que pateixen la mateixa patologia per la qual el nostre protagonista ha estat reclòs: Navokov, Cioran, Ionesco, Conrad...

En una de les seves converses Cioran diu "Duramos lo que duran nuestras ficciones..." "...Pero lo importante es que el libro no esté en tu lengua materna y que sea peligroso. Cada libro tiene que ser un peligro." (Pàg. 91 i 92).

Amb tocs d'humor i erudició A. Lun: Viu l'experiència d'emprar la "llengua madrastra" i se’n surt molt bé, ens incita a rellegir o a conèixer autors molt importants. 

Aquesta lectura és un calidoscopi que ens remet a altres llibres de manera "infinita". Sempre són d'agrair els suggeriments.